Admiració sense empremta

Un dels llibres més controvertits del filòsof i assagista francès Alain Finkielkraut (1949), traduït al castellà per Alianza, es titula La posliteratura i s’hi explicita com la visió literària del món ja no existeix. Evidentment, se segueixen escrivint i imprimint llibres, però “no imprimeixen” res al lector ja que no tenen cap virtut formativa. No em facin dir el perquè, però en sortir de l’exposició Aquella eterna admiració, realitzada com a commemoració del centenari dels aniversaris d’Alicia de Larrocha (1923-2009) i Victoria de los Ángeles (1923-2005), vaig recordar aquest llibre de Finkielkraut. I és que el cronista va tenir la sensació d’haver vist una exposició plena d’interessants objectes personals, conservats de les dues artistes, amb alguns planells informatius, amb un disseny moderníssim on, fins i tot, es recrea l’interior d’un avió, però que no acaba d’imprimir res en absolut al visitant. O el que és el mateix: no acaba de saber extreure i explicitar les virtuts formatives que hauria d’oferir una exposició per donar a conèixer dues de les més grans artistes que ha donat mai la nació catalana a la cultura del segle XX, amb permís, posem per cas, d’altres com l’escriptora Mercè Rodoreda (1908-1983), la també soprano Montserrat Caballé (1933-2018) o la sempre oblidada i gran bailaora Carmen Amaya (1913-1963), totes elles unes artistes que, amb el seu art, van ser alguna cosa més que simples ambaixadores culturals de Barcelona, Catalunya o Espanya; van ser ambaixadores de l’art majúscul i superlatiu amb els misteris que això sempre implica.

Finkielkraut resta convençut que s’ha imposat una simplificació en molts àmbits de la cultura en nom d’una major difusió i de la mateixa correcció política, però que, en realitat, amaga la por implícita a una narració feta amb la intel·ligència sobirana que és la que permet conferir la victòria total sobre qualsevol prejudici. I que això hagi passat en aquesta exposició ens sobta perquè el comissari, Pep Gorgori, és una persona il·lustrada i de coneixement profund de les artistes que, a més, acaba d’escriure una magnífica monografia de Victoria de los Ángeles que està a punt de ser publicada per FICTA Edicions. Què ha passat? La resposta, possiblement, està en l’hegemonia (dictadura?) d’allò atractiu, en aquest cas fer convergir en un mateix espai dues artistes que van conrear l’amistat, de l’escenografia i de l’esteticisme que, una vegada més, s’han prioritzat i s’han imposat per sobre de la funció pública, per tant pedagògica, d’una exposició que es pot veure a l’Espai 3 del Palau Robert de Barcelona, fins al proper mes de gener, i que ha tingut la participació del Departament de Cultura amb l’assessorament de les plataformes de difusió de les dues artistes. Novament, com dèiem, ha pesat allò més “innovador i sorprenent”, i no el tractament museogràfic a fons de dues artistes que formen part del cànon de la interpretació musical del segle XX. Sense anar més lluny, Victoria de los Ángeles va ser escollida en tercer lloc per la revista BBC Music Magazine, el 2007, com “la millor soprano del segle XX”, darrere de Maria Callas i Joan Sutherland. Alicia de Larrocha, per la seva banda, és l’única pianista espanyola que va ser inclosa en la recopilació dels 74 grans pianistes del segle XX editada pel segell Philips. Cap d’aquests dos detalls es troben explicitats a l’exposició. L’atzar, el destí o el misteri va fer que el primer i el darrer discs els fessin conjuntament. El primer, el 1941, malauradament perdut i el darrer, el 2000, amb cançons d’Eduard Toldrà.