Amb les sensacions vives

L’actriu Julia Gómez havia tin­gut una cri­a­tura poc abans del rodatge d’O corno, que comença amb una llarga seqüència en què es repre­senta el moment previ a un part, cosa inha­bi­tual en la tra­dició cine­ma­togràfica, tan poc atenta a cer­tes experiències de dones. La direc­tora Jaoine Cam­borda ha expli­cat que es va “apro­fi­tar” de les sen­sa­ci­ons tan vives de l’actriu per rodar una repre­sen­tació que volia ser el màxim de rea­lista fent-hi pre­sent el caràcter ani­mal del part. Tan­ma­teix, hi ha una cali­desa i savi­esa huma­nes en aquesta seqüència: la par­tera és assis­tida per una lle­va­dora no pro­fes­si­o­nal, una dona que ajuda altres dones a parir i, alguna vegada, a evi­tar de fer-ho.

Aquesta seqüència ini­cial gra­vita en la resta d’una pel·lícula que, ambi­en­tada a l’illa d’Arousa l’any 1971, passa de manera fona­men­tal pels cos­sos de les dones, amb els dolors i els pla­ers, els desigs i les pors. O corno (la pri­mera pel·lícula par­lada en gallec i a la vegada la pri­mera diri­gida per una dona de l’Estat espa­nyol que ha obtin­gut el màxim guardó, la Pet­xina d’Or, del Fes­ti­val de Sant Sebastià) és així molt física, però també té alguna cosa mis­te­ri­osa, com ho pot ser una relació ances­tral de les dones amb la natu­ra­lesa. La seva pro­ta­go­nista (Maria, encar­nada per la balla­rina Janet Novás, que debuta en el cinema amb ges­tos fins i mirada expres­siva) és la lle­va­dora que, per les con­seqüències d’una deter­mi­nada pràctica, ha de fugir cap a Por­tu­gal. Una tra­ves­sia d’ama­gat per mar, bos­cos i rius fins a cre­uar la fron­tera vigi­lada per la Guàrdia Civil. La direc­tora segueix amb estima les peripècies del per­so­natge: una mena de soli­da­ri­tat anima l’espe­rit d’aquest film digne.