Un llibre reconstrueix el Corpus de Sang

El 7 de juny del 1640, milers de segadors van entrar a Barcelona i van assassinar Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma i màxim representant del rei a Catalunya. L’avalot es va convertir en el detonant d’allò que alguns historiadors han definit com la “revolta catalana”, d’altres han elevat a la categoria de “revolució” i la literatura romàntica va batejar amb el nom de Corpus de Sang. Aquell episodi ha generat extensa bibliografia, amb alguns estudis que s’han convertit en clàssics, com ara els de John H. Elliot o Eva Serra. La darrera aproximació que pot trobar-se a les llibreries és obra d’Antoni Simon Tarrés (Girona, 1956), catedràtic d’història moderna de la UAB i editor d’un gran nombre de dietaris o memòries d’aquells fets. De fet, a El Corpus de Sang, publicat per Rosa dels Vents en la col·lecció “Dies que han fet Catalunya”, no només utilitza amb profusió aquesta font, sinó que li serveix de base per construir un relat fresc i dinàmic.

L’epicentre del llibre se situa el 7 de juny de 1640. Però l’autor també rastreja els antecedents de la revolta, com ara el malestar creat per l’allotjament de l’exèrcit o l’escalada de tensió entre les institucions catalanes i la monarquia hispània. Tot i això, el gros principal es dedica als dies del 30 d’abril al 18 de juny, des de l’alçament dels veïns de Santa Coloma de Farners contra l’agutzir reial fins a les reaccions de la cort hispànica al motí de Barcelona. Simon, que va dedicar un estudi a resseguir Els orígens ideològics de la Revolució Catalana de 1640 (premi Prat de la Riba el 1999) i una biografia a Pau Claris, líder d’una classe revolucionària (2019), també s’atura a avaluar la significació històrica d’aquells fets i destaca que el procés revolucionari que va conduir a aquell “moment republicà”, tal com el defineix, no va tenir uns “orígens separatistes”, tot i que el fracàs de l’estratègia negociadora aboqués a trencar amb la monarquia hispànica i cercar el suport de la francesa.

L’historiador gironí es mostra contundent a l’hora de valorar la “modernitat” d’aquella revolució: “els dirigents del 1640, amb el suport d’un gruix important de la societat catalana, s’oposaren a unes directrius polítiques de tendències absolutistes [...] i defensaren unes formes de govern i d’organització de la vida política que de cap manera poden ser qualificades de rampoina d’un passat caduc i de no tenir capacitat d’evolució futura”. I destaca que els casos d’Anglaterra, Holanda o la Confederació Helvètica demostren que “van acabar evolucionant des de formes de sobirania compartida cap a models republicans o de monarquia parlamentària i, finalment, a règims liberals i democràtics”. Més enllà de les interpretacions sobre l’actitud de Pau Claris, l’autor té molt clar que aquells fets “van marcar d’una manera decisiva les relacions de la formació històrica catalana amb l’estat hispanocastellà en construcció dels temps moderns”.