La bomba latent del silenci

Men­tre Pau Vinyals viu les des­co­ber­tes tràgiques d’un jove sol­dat enmig de la Guerra Civil, un dels fills de l’autor (fan torns el Josep i el Jordi) van pin­tant el teló a terra, ins­pi­rant-se en alguns dels qua­dres pels mons pelats pro­pers als poblats de Terol, on faria guàrdies el seu pare, que és el sol­dat que escriu el die­tari. Els retocs del llenç s’atura en un deter­mi­nat moment. Lla­vors, mira com el seu pare (inter­pre­tat per l’actor que relle­geix uns papers ama­gats durant dècades a la casa pai­ral) es desfà. Renun­cia. La sang vessa i embruta, i ja sem­bla que mai no es podrà fer res sense tacar-se.

Vinyals esco­met dalt de la taula de pin­tor fent cabri­o­les sobre la guerra defen­sant el seu antagònic mun­tatge El gegant del pi (en què es qüesti­ona si el seu avi va apro­fi­tar-se de la feblesa dels repu­bli­cans a la vila, en gau­dir dels favors dels fran­quis­tes). L’actor, ara, bas­teix un per­so­natge que s’emo­ci­ona, que pateix afec­ta­da­ment les pri­va­ci­ons i les feri­des. Pot­ser hagués estat millor con­te­nir-lo. Perquè la força del docu­ment és el temps que va pre­fe­rir callar, no pas la seva deplo­ra­ble vivència (que ja s’ha nar­rat en múlti­ples mun­tat­ges, de bàndols i tons dramàtics com In memo­riam, Diari d’una mili­ci­ana, Quanta quanta guerra, No em va fer Joan Brossa, El enter­ra­dor (que la set­mana vinent es pro­grama a la Sala Fènix)...)

Per això, per sobre de la mun­ta­nya russa inter­pre­ta­tiva, cap­tiva el silenci i el mirar, com per­dut, del fill que encara avui es pre­gunta per què el pare no va voler-ho com­par­tir, amb la família en ínti­mes sobre­tau­les. Tenia massa dolor i frus­tració per reviure-ho, però, alhora, es negava a esbor­rar la memòria. La sort va fer que el nét Lluc Cas­tells (també escenògraf) detectés l’embol­call quan van deci­dir tirar el mur del dor­mi­tori dels avis, ja tras­pas­sats, per poder ampliar el men­ja­dor i fer les tro­ba­des fami­li­ars més còmodes i agra­da­bles. Ara, 85 anys després d’aca­bada la Guerra Civil, ha estat l’hora de desen­gan­xar el pre­cinte de pin­tor i relle­gir la lle­tra de l’avi, per part de Lluc Cas­tells. Hi ha molt a desen­ter­rar encara en aquest estat amb una tran­sició del 78 que es deia modèlica i que s’ha reve­lat tram­posa i injusta.