Stones, un golet en el temps afegit

És divendres al vespre a Discos Revólver, al carrer dels Tallers de Barcelona, i preguntem a Carles Pascual, un dels treballadors de la botiga, que va de bòlit, quantes còpies han venut de Hackney Diamonds, a les prestatgeries des d’aquell mateix matí. “Ho vols en nombre d’unitats... o en quilos?”, ens diu tot somrient i complagut de comprovar com, en ple 2023, i malgrat un preu que, certament, imposa (20 euros el CD, 35 el vinil), el llançament d’un disc pot provocar encara una expectació i nerviosisme pròpies d’altres temps.

Tot i que, en plena pandèmia, ja van publicar Living in a ghost town i, l’any 2012, Doom and gloom i One more shot, cançons que no convidaven gaire a l’optimisme, Hackney Diamonds és, com ens han recordat en pràcticament cada acció publicitària que l’ha acompanyat, el primer treball amb cançons noves dels Rolling Stones des del 2005, any d’A bigger bang. Aleshores, Mick Jagger i Keith Richards tenien o estaven a punt de fer 62 anys. Ara, de castanyes, ja en tenen 80 i, tot i que el seu nom figura en els crèdits de dos dels dotze temes (en un dels quals, junt amb el d’un reaparegut Bill Wyman), ja no els acompanya el bateria Charlie Watts, mort l’estiu del 2021, a qui dediquen, “amb amor”, un disc per on també desfilen –menys Lady Gaga, tots de manera força sigil·losa i sense ganes de fer massa soroll– Paul McCartney, Stevie Wonder, Benmont Tench (Tom Petty and the Heartbreakers) i Elton John.

Dues frases (“és el millor disc dels Stones des de Tattoo you”, en opinió dels més eufòrics; “els Stones no fan un disc decent des de Tattoo you”, en la dels més perepunyetes) acompanyen la rebuda de cada nou disc del grup britànic des del 1981, que és quan va publicar-se aquell treball que emprenia el vol amb Start me up i que, tot i estar fet de pedaços, esdevindria des de llavors la vara de mesurar qualsevol obra stoniana posterior.

Hackney Diamonds, però, demostra una vegada més que, en els Stones, no tot és blanc o negre i que, evidentment, es pot fer un disc robust i centrat sense haver de fer necessàriament la teva millor obra des del refumut Tattoo you. Més reeixit que A bigger bang (2005) i, sobretot, Bridges to Baylon (1997)? Sens dubte! Un millor disc, però, que els sovint menystinguts Voodoo Lounge (1994) i, fins i tot, Steel Wheels (1989)? Ni en pintura!

La nova galeta dels Stones torna a fer palesa la seva incapacitat per igualar, especialment en densitat emocional, les seves gestes, però confirma també que ni de bon tros els Rolling Stones són uns vells xarucs perduts sense brúixola en el seu món.

En dotze cançons, i en una operació, com sempre des del llunyaníssim Exile on Main St (1973), aparentment més dirigida per Jagger que no pas per Richards, intenten revifar alguns dels seus grans trucs i, curosos, penetren en terrenys ja coneguts. Riffs inicialment senzills però als qual és fàcil finalment caure rendit (Angry, Get Close), country (Dreamy Skies, en la qual, per fi!, els també anomenats Glimmer Twins, després d’unes quantes dècades, s’adonen que, si canten plegats, el resultat tal vegada és més imperfecte però força més emocionant), gospel soul catàrtic (Sweet sounds of heaven, amb Lady Gaga en el paper que, temps enrere, van tenir Merry Clayton i Lisa Fischer), blues a pèl (Rolling Stone Blues, amb Jagger-Richards-Wood reviscolant la cançó de Muddy Waters que va donar nom al grup)... i new wave i vella disco (Whole wild world, Mess it up...), que fan que, de manera insospitada, Hackney Diamonds, produït per Andrew Watt, s’acabi impregnant també d’un cert i encantador regust a discos vilipendiats però que el pas del temps ha fet més amables com Undercover (1983) i Emotional Rescue (1980).

Un altre bon disc dels Stones, doncs, que ni engrandeix ni empetiteix la llegenda, però que, publicat 61 anys després de la formació del grup, mereix ser considerat tot un miracle.