“El secret d’Eugenio era el ritme particular, els silencis”

Jo crec que les històries et porten a un lloc. He fet una pel·lícula d’Almeria perquè el personatge ha anat a Almeria a veure John Lennon; si no, no hauria fet mai una pel·lícula d’Almeria [Vivir es fácil con los ojos cerrados]. El que m’agrada són els personatges, i són ells que t’han de portar a la seva llengua, la seva cultura, els seus llocs. Has de ser generós amb ells i no portar-los al teu espai de confort. Has de sortir i trobar-los als seus llocs.

Recordo que tenia un company de classe, un dels meus millors amics, que era el porter de l’equip d’handbol en què jugava, i que era un fanàtic total de l’Eugenio. Sempre explicava el mateix acudit, que era molt absurd i infantil: “És un home que entra en un cafè i xof!” I després hi havia un grup de música d’amics que sempre posaven els cassets dels acudits a la furgoneta. Recordo mirar-lo a la tele i pensar que era interessant. Tenia un misteri. Era una persona enigmàtica i a mi l’enigma m’agrada.

Jo crec que el seu secret era el ritme, la interpretació dels acudits com si fossin històries. Especialment quan els allargava, era com una construcció quasi teatral, una mena de monòleg. En una revista li preguntaven quin era el seu secret per explicar tan bé un acudit, i ell deia que no ho sabia, però que “quan parlo d’un borratxo, d’una noia, d’un marit, d’un boig..., soc jo”. Aquest és el secret, hi havia una interpretació, el ritme particular, els silencis. Ha estat un dels personatges creatius més interessants de l’espectacle que hi ha hagut mai a Espanya. Era una persona anticòmica i s’ha convertit en el còmic més conegut.

Al començament segur. Era un artista de l’underground, una persona que sortia a explicar acudits en bars i en pubs, a la nit, entre el fum de tabac, amb el cubata... Jo crec que era un producte d’aquesta època de l’Espanya que sortia al carrer, a la nit, de les dones que sortien per primera vegada a la nit amb llibertat, amb una sensació d’alliberament. Aquesta mena d’artistes són producte d’aquest alliberament. Igual que ara estem en una bombolla i els artistes que tenim no tenen carrer, no tenen experiència social, no s’han curtit en locals, en directe. Són més de la presentació gravada i en vídeo. Cada època té la seva resposta social i jo crec que és una de pèrdua molt important de la societat actual. S’ha perdut el carrer, el bar, la relació directa, la relació carnal de pell. Estem en un moment molt artificial, de pantalles. Mira que jo em dedico a contar històries per la pantalla però també inclús m’agrada més el cinema que el consum a casa perquè en el cinema hi ha una socialització de les reaccions.

No sé la raó, però jo crec que ell va establir un llenguatge que estava més basat en la seva interpretació com a personatge. I jo crec que apreciava molt el surrealisme, el joc de paraules, i això no és l’humor polític, no és l’humor tampoc d’humiliació de persones o de situacions. Era més d’extreure com l’absurd de les situacions. No hi havia racisme o molt masclisme. Hi havia acudits molt dolents, això sí. Però la majoria són acudits molt equilibrats, amb una dona que és més intel·ligent que el marit i que es burla d’ell i viceversa, però no hi ha una pauta. Hi ha molts acudits de bojos, de borratxos, que diuen la veritat, diuen coses molt més interessants que la gent normal.

És que l’humor és un escut, una mena de defensa del món, però no és un tema. Riure sovint és un mecanisme de supervivència, una defensa, una fortalesa davant de l’absurditat del món. Si tu trobes l’absurd del món abans que l’absurd del món et trobi a tu, ets una persona amb defenses. No pots fer una pel·lícula sobre l’humor. Hem intentat fer una pel·lícula que expliqui com es produeix l’humor, com es fabrica l’humor, a partir de l’observació de la vida real i fent-ne una destil·lació humanística. Però la pel·lícula és més una història humana, una història personal d’encontres, d’acompanyament, d’absències, d’amor, de col·laboració, de renúncia. Hi ha moltes coses, especialment en el personatge de la Conchita, que jo crec que era el més desconegut d’aquesta història i hi aporta valors. És una persona que aporta uns valors molt significatius a aquesta època i especialment a unes generacions de dones que s’han donat pels altres d’una manera generosa i sense frustració.

Jo sempre he pensat que, en aquesta pel·lícula, els acudits i les cançons són una part orgànica dels personatges, eren la feina de tots dos. Des del començament del desenvolupament del projecte jo pensava que havíem de donar l’espai perquè les cançons de la Conchita fossin també narratives i tinguessin la importància que han de tenir, a part de contar la història de la seva carrera musical. Per mi les cançons tenen puntuacions narratives, com els acudits: hi ha moments que completen el que està passant en la història real de les persones.

És una proposta que em van fer. La primera vegada que m’ho van oferir vaig dir que no, perquè no ho veia clar i no m’agradava el camí on portaven les versions de la seva història, però van insistir i em van deixar començar de zero i explicar la història a la meva manera, amb la meva visió. Això és important, perquè si no acabes fent una pel·lícula artificial, més per cobrir l’expedient, que una obra personal. Sempre has de trobar el lloc on tu pots explicar la història com a tu t’agrada perquè penses que a la gent li agradarà la teva manera de mirar.

Jo crec que té una vida que respon a la pregunta que es fa un dels personatges al començament de la pel·lícula: per què tants humoristes són tan tristos? La resposta és perquè tenen la mateixa vida que tenim els altres, però ells han de sortir a fer riure la gent a la nit i això jo crec que és una diferència molt important. Però jo crec que la vida d’Eugenio és bastant comuna. El que té d’especial és la seva carrera, perquè és una concatenació d’accidents molt inusual i molt interessant. No hi havia una vocació darrere i mai havia pensat que acabaria la seva vida explicant acudits en un escenari. Però, a part d’això, jo crec que la història era molt una història de vida normal i a mi m’agrada molt la gent normal, la gent amb minúscules. L’important és la mirada i com poses els elements a la pel·lícula per donar-li emoció, significació. La gent gaudirà de la pel·lícula des de la seva perspectiva i des de la seva sensibilitat i experiència personal.

Sí, a mi el que m’agrada és la barreja de gèneres que té la vida real: et lleves al matí i és una comèdia i després al migdia reps una notícia desagradable i és una tragèdia... Aquest contrast total. Això m’agradava molt de la construcció de la pel·lícula: passar d’un acudit a un moment tràgic, passar d’un moment tràgic a un acudit, i veure com totes les coses es vertebren en aquesta barreja no racional que és la vida.

Va ser una primera opció per eliminació. Quan començaves a pensar en les característiques que volies per al personatge, el David era un dels més significatius. I a mi m’agrada molt com treballa, té una qualitat d’actor, però també té un timing de comèdia que és molt difícil d’explicar a un actor que no ha fet comèdia en un escenari. Ha evitat la temptació de fer una imitació per fer una interpretació, i això és molt més interessant en una pel·lícula. La imitació està molt bé per a la televisió, perquè surt una persona i en un minut dius: “Que bé imita!” Però en una pel·lícula has de portar la història durant dues hores i no hi ha espai per a una simple imitació, has d’arribar a una profunditat del personatge.

Sí, m’he sentit còmode. I ha estat pràctic, també, per treballar el personatge de la Conchita [Carolina Yuste]. Vaig escriure els diàlegs en el meu català, que és un català primari i senzill, de persones que no han estudiat en català i que ho fan malament, però l’intenten parlar, i ella ho ha fet molt bé. Per mi ha estat una experiència fantàstica, m’agrada molt.