Vives Fierro vist per Vives-Fierro

Tot i tractar-se d’un sistema qüestionat des de fa temps, el vincle de l’artista amb el mercat ha estat el de les sales d’art. I també, però no sempre acomplerta, la funció de les galeries ha estat la promoció dels artistes. Antoni Vives Fierro (Barcelona, 1940), en aquest sentit, va trencar la norma i va tirar pel dret. Tot sol es gestionava l’obra, i el que en un moment li va representar ser criticat pel fet de ser a tots els saraus, responia a la necessitat de promoure’s. La vida social com a part de la feina. Aquest fet més la temàtica de la seva obra –molt sovint paisatges urbans, sobretot barcelonins– el va fer ser vist des de la mirada de la modernitat artística dels anys seixanta, setanta, vuitanta i noranta com un pintor de la burgesia. D’aquest prejudici hi vaig participar fins que em van oferir la possibilitat de fer un llibre sobre la seva obra inspirada en la ciutat de l’Havana. Jo acabava d’arribar d’unes vacances a Cuba i la possibilitat de barrejar art amb les sensacions que m’havia produït l’illa i la seva gent va ser una temptació ben gran. Però a banda de ser un projecte professional interessant, La Habana de Vives Fierro em va donar coneixença d’un gran artista. Un pintor amb una tècnica molt interessant, i que amb la sèrie cubana havia transformat en matèria pictòrica aspectes molt eteris, com les olors, la sensació de calor i humitat i el tarannà d’un poble. Aquestes qüestions artístiques, gens convencionals, em van fer pensar si el burgès no era jo amb els meus prejudicis.

La trajectòria de Vives Fierro es recull a Barcelona fins al 12 de novembre al Palau Robert en la mostra Olor de trementina, que ressegueix una trajectòria en què la seva pintura figurativa explora totes les seves expressions, tant impressionista com expressionista, i fins i tot incorporant tècniques matèriques properes a l’abstracció.

Més que una exposició d’art, es tracta d’una exhibició de didàctica artística. No es presenten obres originals sinó projeccions, fotografies i objectes com els llibres que s’han editat sobre l’artista. Olor de trementina, títol que fa al·lusió a la flaire que ha estat el seu estímul a l’hora d’agafar els pinzells, es mostra a la Sala 4, situada als jardins del Palau Robert, fet que dificulta, per problemes de seguretat, la presència d’obra original.

Aquesta voluntat didàctica se centra en un sol artista, però que per la seva naturalesa pot extrapolar-se a molts altres creadors que, com Vives Fierro, s’han inspirat en els viatges, l’entorn quotidià o en l’amor, concretament el de la seva esposa, a qui es dedica un apartat, o dels fills, com el que té per Clàudia Vives-Fierro, també artista, i que ha comissariat la mostra. La filla, tot i que ha practicat una figuració molt contemporània, ha trencat els límits artístics més convencionals del pare i s’ha dedicat també als audiovisuals i a la música, en que ha esdevingut DJ. En el camp de la imatge, la mostra presenta un documental que ha realitzat sobre la vida i obra del seu pare.

A més de l’Havana, l’exposició expressa les qualitats de Vives Fierro en el retrat, les botigues amb història i els ninos, una de les seves línies de treball que mostra infants que es mouen entre la candidesa i el misteri.