Crònica
Considerin-se provocats
No ha d’agradar. No cal ser-ne fan. Però, encara que no se’n sigui, a Madonna se li ha de reconèixer l’impacte que ha tingut no només en el panorama musical sinó també en la cultura pop de les darreres quatre dècades. Vilipendiada per molts, la cantant ha estat els últims 40 anys blanc de crítiques i desqualificacions. En un moment del concert que ahir –amb més d’una hora de retard– i avui fa a Barcelona, ella mateixa admet que la cosa més controvertida que ha fet mai és quedar-se tot aquest temps. Quaranta anys en forma de concert en què repassa la seva vida a través de la música. Comença quan va arribar a Nova York amb 35 dòlars a la butxaca i acaba com a icona. Des de l’entrada amb Nothing really matters fins a moments escandalosos viscuts, a través d’èxits com ara Like a prayer, Erotica i la fabulosa masturbació fingida de la gira del 1990. Explica la seva història i ho fa a la seva manera: amb espai per al record als desapareguts per la sida –un dels moments més emotius amb Live to tell– fins a la infecció que la va tenir en coma cinc dies –la versió acústica del clàssic I will survive. I és que Madonna es mostra molt més vulnerable i humana que en qualsevol de les seves anteriors gires. Parla sense embuts d’estar viva, de la maternitat, la pèrdua d’éssers estimats, d’escàndols i de les crítiques. I ho fa a través del que millor sap fer: oferir espectacle. Als 65 anys encara es mou millor que altres artistes que tenen la meitat de la seva edat però ara la coreografia és secundària. Si bé és cert que el temps passa per a tothom, en el Celebration tour es guanya en qualitat vocal, una producció exquisida i més interacció amb l’audiència.
El seu catàleg musical és tan extens que es pot permetre el luxe de deixar fora del concert èxits com ara Express yourself, Frozen, Material girl i True blue. O relegar el Like a virgin a una coreografia que es barreja amb el Billie Jean de Michael Jackson. Però el Celebration tour és una festa continuada. Amb cançons que mai havia cantat en cap gira, com ara l’obertura de la nit, Bedtime story i Bad girl, i una llarga corrua d’èxits. Into the groove, Holiday, Don’t tell me, Vogue, Hung up, La isla bonita i Ray of light es van alternant en l’escenari més gran que ha tingut mai i on sempre passen coses. Tot i que és una gira que celebra els 40 anys de carrera, no és una gira de grans èxits. Alguns només s’hi intueixen, les versions són més curtes i altres simplement hi són representats a través del vestuari. Així, cap al tram final apareixen a l’escenari multitud de madonnes, amb els ballarins vestits amb alguna de les creacions icòniques que ha lluït, com ara els famosos sostenidors en forma de con de Jean-Paul Gaultier.
Madonna ha fet sempre el que li ha donat la gana i molts creuen que el seu èxit rau en la provocació i falta de talent. Hi ha qui diu que és vella. Que s’ha de retirar i fer-ho amb dignitat. Aquests, considerin-se provocats. No ho farà. És ella qui té el problema? O el tenen els prejudicis de la societat cap a una dona que ha lluitat contra la doble moral que permet als homes expressar els seus desitjos però ho prohibeix a les dones? Quina major dignitat hi ha per a un artista que després de 40 anys omple estadis? Tot plegat quan fa pocs dies que el llibre Guinness l’ha tornat a reconèixer com la cantant més venedora de tota la història, amb 400 milions d’exemplars. La música ha perdut Michael Jackson, Whitney Houston, Prince i George Michael. Però Madonna continua sent l’única estrella global sorgida als vuitanta que continua en actiu. I la corona, li pesi a qui li pesi, segueix sent seva.