Un Ron Carter que sempre surt bé

Impecable vestit i impecables actuacions arreu on va. Ron Carter és l’únic supervivent, a excepció de Herbie Hancock, del més gran quintet de Miles Davis dels anys seixanta, segurament el millor grup de la història de l’estil. De fet, Carter ja va actuar al Festival de Jazz de Barcelona el 1967. En quartet, perquè Miles es va emprenyar i va fer una de les seves famoses espantás. L’any passat no va poder actuar al festival per un problema a l’esquena, però sí que ho va fer a Escaldes Andorra, en col·laboració amb The Project, l’empresa que organitza també el Voll-Damn Jazz.

En aquella ocasió va ser estrany veure’ls vestits de carrer perquè els havien perdut l’equipatge a l’aeroport. El concert va ser, així mateix, cool, com el que va fer aquesta setmana a l’antic Espanyol, rebatejat per enèsima vegada com a Paral·lel 62. A quartet, Ron Carter es va mostrar superior amb els instruments de sempre, piano, saxo, bateria i el seu contrabaix, al qual no va renunciar quan Miles es va decidir per la revolució elèctrica. Va ser l’únic a dir-li que no. I així continuem més de mig segle després. Jazz del millor moment del jazz, jazz universitari, clàssic en definitiva.

Tot i el caràcter histriònic i la llengua viperina de Davis, Carter sempre que pot li ret homenatges i recorda que “amb Miles sabíem que tot sortiria bé”. Tres temes de Miles van interpretar dijous: Flamenco sketches, Seven steps to heaven i Joshua, totes tres de començament dels seixanta. La resta dels catorze temes van ser de collita pròpia. Malgrat les improvisacions, les peces van ser rescatades del fons d’armari del mestre. Tot i l’edat provecta, l’espectacle de Carter és inigualable. El poden imitar, però mai superar.