Sense amor ni simpatia

Si una pensa en el cinema d’Isa­bel Coi­xet diria que una de les carac­terísti­ques que el defi­nei­xen és la mirada ama­ble cap als per­so­nat­ges i una sim­pa­tia pre­fe­rent vers les seves elec­ci­ons (i fins obses­si­ons) sen­ti­men­tals. Posem-hi que això ha fet que tin­gui una certa imatge de cine­asta romàntica, cosa a la qual sem­bla renun­ciar amb l’adap­tació d’Un amor, novel·la esquerpa, tèrbola i, de fet, sense amor de Sara Mesa que té com a pro­ta­go­nista una jove (Nat) que, pro­vi­nent del món urbà, s’ins­tal·la en un poble: un lloc fic­tici que, amb el nom de La Escarpa, repre­senta el món rural, no només com un fals paradís, sinó pràcti­ca­ment com un infern, almenys per a ella, expo­sada d’entrada al mal­trac­ta­ment del seu arren­da­tari i, a mesura que avança el relat, al con­trol, a la male­dicència i a una agressió mas­clista que, de soter­rada, va fent-se explícita. Què fa que Nat (encar­nada al film per Laia Costa) arribi a aquest poble i, sobre­tot, no se’n vagi? A la novel·la de Sara Mesa és perquè ha fet una mali­feta, alguna cosa fosca que no s’acaba d’acla­rir. Tot i no voler que el per­so­natge resulti simpàtic, Coi­xet li busca (ho afe­geix, doncs) un pre­text moral: no ha pogut supor­tar més el dolor en fer d’intèrpret de per­so­nes que, a través d’una ONG, dema­nen ser reco­ne­gu­des com a refu­gi­a­des. En tot cas, Coi­xet car­rega les tin­tes amb els per­so­nat­ges que, a prop de la cari­ca­tura, fan la vida impos­si­ble a Nat. Tot ple­gat resulta fran­ca­ment des­a­gra­da­ble, inclo­ses les esce­nes de sexe entre la pro­ta­go­nista i un home amb el qual ella s’obses­si­ona després d’accep­tar que “entri dins seu” [sic] a canvi d’arre­glar-li unes gote­res. Es pot arri­bar a enyo­rar la Coi­xet sen­ti­men­tal fins a la cur­si­le­ria.