La Re-sentida fa un cant valent a les noves masculinitats

Fa quatre anys, La Re-sentida va signar un dels primers èxits de la direcció de Juan Carlos Martel al Lliure amb Paisajes para no colorear, en què un grup de noies denunciava amb contundència l’heteropatriarcat (coincidia amb les mobilitzacions al carrer de Xile contra el president conservador Sebastián Piñera, que acabaria substituint el progressista Gabriel Boric, i amb les manifestacions a causa de la sentència de l’1-O a plaça Urquinaona). Ara La posibilidad de la ternura és el treball que han fet un grup de nois, d’entre 14 i 18 anys.

Marco Layera, codirector amb Carolina de la Maza, admet que aquest grup de set nois és una bombolla que no respon a la masculinitat imperant. Aquests accepten de grat la tendresa, una manera de relacionar-se i estimar diferent de la que marca la societat. De la Maza considera que el teatre va ser un “filtre” involuntari per detectar testimonis valents que reivindiquen una nova masculinitat. L’obra només es podrà veure avui i fins dissabte a la Sala Fabià Puigserver, en una gira europea que s’ha fet coincidint amb les vacances estivals del país andí. Al desembre, s’estrenarà el muntatge a Santiago de Xile, on, per primer cop, els nois enfrontaran la seva masculinitat diversa davant dels seus amics. Per ara, ja han copsat la sorpresa dels pares, que s’han sorprès d’alguns rols que ells no practiquen. Per a La Re-sentida, el treball amb menors implica que els familiars són els primers còmplices. Però, en realitat, qui fa el seguiment de cures són les mares i els pares s’han trobat amb un quadre que els marca com a perpetuadors de privilegis, ja a dalt l’escenari. El teatre ha estat una forma d’empoderar-se i de reconèixer-se com a diferents respecte als pares.En realitat, la jerarquia i la imposició del rol ja va quedar exposada a Oasis de la impunidad (en què La Re-sentida feia un quadre terrorífic sobre la violència estatal durant i després de la dictadura). Layera confia fer un tercer capítol amb actors no professionals a partir d’un càsting amb gent gran, que l’adultocentrisme ha arraconat: “A Xile, no trobaràs mai una àvia sola en un bar”, diu Layera.