El desig de l’esperança

Ken Loach sem­pre ha fet atenció a les clas­ses tre­ba­lla­do­res i és així que, en el curs de més de 50 anys, el seu cinema n’ha reflec­tit l’endu­ri­ment i la pre­ca­ri­e­tat de les con­di­ci­ons labo­rals que, evi­dent­ment, tenen una reper­cussió en la vida tota: el des­gast del cos, el desànim, els efec­tes per­ju­di­ci­als en les rela­ci­ons fami­li­ars i soci­als. També ha anat mos­trant com, men­tre es diluïa la força i cre­di­bi­li­tat de cer­tes orga­nit­za­ci­ons polítiques i sin­di­cals, l’ins­tint de la super­vivència ha dut un indi­vi­du­a­lisme des­lli­gat d’una consciència i una lluita col·lec­ti­ves. D’aquí, la seva visió ha ten­dit al pes­si­misme. Tan­ma­teix, anun­ci­ant que aquesta serà la seva última pel·lícula, amb The Old Oak Loach vol afer­rar-se a l’espe­rança: com un vell roure que aposta per la dig­ni­tat humana.

La història trans­corre deu anys enrere en una loca­li­tat del nord-est d’Angla­terra: s’hi han tan­cat les mines i, sense tre­ball, s’ha anat aban­do­nant, de manera que les cases bui­des es venen per no-res a inver­sors i també n’hi ha per aco­llir-hi refu­gi­ats siri­ans que fugen de la guerra. En aquesta zona depri­mida, com sol pas­sar, molts veuen els nou­vin­guts com un pro­blema i fins com uns ene­mics: els supo­sats des­ti­na­ta­ris d’unes aju­des que ells, vícti­mes de la situ­ació econòmica i sen­tint-se aban­do­nats, no reben. Es allò que sem­pre hi ha algú que està pit­jor que tu a qui car­re­gar-li la culpa.​Hi ha, però, el pro­pi­e­tari d’un bar en decadència, The Old Oak , que, amb una vida mal­me­nada, sent revi­far un espe­rit soli­dari fent amis­tat amb una jove siri­ana. Tots dos, en con­tra de les reticències, faran pos­si­ble un sen­ti­ment comu­ni­tari com­par­tint el men­jar. És pos­si­ble sim­pa­tit­zar amb el desig de l’espe­rança de Loach. El pro­blema, però, és que tot pot sem­blar plan­te­jat i desen­vo­lu­pat d’una manera massa sim­ple i fins mani­quea. Abans Loach exer­cia el rea­lisme social amb un estil sobri i depu­rat. Des de fa quasi 30 anys col·labora amb el guio­nista Paul Laverty, amb recur­sos dramàtics que ten­dei­xen a una certa mani­pu­lació sen­ti­men­tal.