Un pintor ignorat durant segles

Fa unes dies vaig veure un documental, The Sleeper. El Caravaggio perdido, que, a la manera d’una intriga, relata com una pintura, que durant molt de temps va estar penjada a la casa d’una família madrilenya, va ser identificada, amb les seves conseqüències dins del món de l’art i així del seu mercat, com una obra de Michelangelo Merisi, qui, nascut el 1571 a Milà, va adoptar el nom de la petita ciutat, Caravaggio, d’on eren els seus pares. La pintura és un Ecce homo en què la figura de Crist, amb la corona d’espines, té al davant Ponç Pilat i al darrere, un sicari que, fent-lo encara més vulnerable, li treu un mantell vermell. La història del descobriment d’aquest Caravaggio perdut (ignorat) és coneguda, però el documental dirigit per Alvaro Longoria és fa interessant amb un recorregut que va donant compte de diversos aspectes relacionats amb el món de l’art.

És revelador i, en tot cas, fa pensar que, un cop la família Pérez de Castro decidís fa quatre anys vendre la pintura, aquesta estigués a l’aparador d’un antiquari, amb el preu de 1.500 euros, sense que ningú no li fes cas. Arribat a una casa de subhastes, algú es va adonar que aquell quadre, incertament atribuït a un deixeble de José Ribera, podia ser d’un pintor de renom (Caravaggio?) i que, per tant, el seu valor seria un altre. Com fa present el documental, van intervenir diversos experts que van certificar que és un Caravaggio autèntic. El mercat de l’art (amb els seus marxants i col·leccionistes) va activar-se, però també el Ministeri de Cultura espanyol, que va declarar l’obra “un bé d’interès nacional”, de manera que no podria “sortir del país” per vendre’s en el mercat internacional. El seu valor s’havia multiplicat exponencialment, però no tant com hauria volgut la família Pérez de Castro (se’n queixen en el documental), que va ser-ne la propietària fins que un anglès, que es manté en l’anonimat, resident a l’Estat espanyol, va comprar-la per uns 30 milions d’euros.

Un cop restaurat, l’Ecce homo de Caravaggio va ser exposat al Museu del Prado, i possiblement hi tornarà. Des del març i fins a primers de juliol, és a Roma formant part d’una exposició amb les entrades exhaurides que, al Palazzo Barberini, reuneix vint-i-quatre obres d’un pintor pràcticament ignorat durant segles fins que, al XX, l’historiador de l’art Roberto Longui va “redescobrir-lo” i, després de la II Guerra Mundial, en els temps del “neorealisme italià” es va reconèixer en la seva pintura “la veritat de la vida”. Pasolini, tenint-lo com a màxim referent, va dir-ne: Caravaggio va inventar un món –nous tipus d’objectes, de paisatges, de persones– que va posar davant del seu cavallet; també una nova llum quotidiana i dramàtica; i un diafragma que separa tant l’autor com a nosaltres, els espectadors, dels seus personatges, paisatges i natures mortes.

El cas és que, a la seva època, Caravaggio va ser reconegut (i influent) encara que el seu realisme descarnat a vegades molestés a qui li encarregava obres religioses que ell pintava tenint com a models nois del carrer, pidolaires i prostitutes. Tot això es relaciona amb una vida turbulenta que fascina. En una baralla, va matar Ranuccio Tomasini, soldat de la guàrdia del papa, un dia de maig del 1606. Condemnat a mort, va fugir de Roma cap a Nàpols, després a Malta i a Sicília. Sabent que el papa Pau V volia perdonar-lo, va emprendre el retorn cap a Roma, però no hi va arribar: va morir, el 18 de juliol el 1610, en una platja de Porto Ercole en circumstàncies no aclarides. Hi ha qui diu, i té raó, que la vida de Caravaggio no ha de fer perdre de vista que l’important és l’obra amb la seva força dramàtica, el clarobscur, el cromatisme (els vermells, sí, però no només) o la composició: cada quadre seu pot ser un descobriment que, per molt que el miris, no s’acaba mai. En tot cas, visitant l’exposició al Palazzo Barberini em va interessar com ell es fa present (i així la seva vida, però també la seva posició com a pintor) en alguns quadres. Em va impressionar que a David amb el cap de Goliat, s’autoretratés com el gegant decapitat: havien posat preu al seu cap. Em va cridar l’atenció com va retratar-se en El martiri de Santa Úrsula ocupant un lloc al darrere des del qual s’esforça a observar l’escena. I com en La captura de Crist, a l’extrem dret del quadre, Caravaggio s’hi representa duent una llanterna per veure com Judes besa Jesús. Com si hagués viscut per mirar i il·luminar una pintura. I sí, vaig veure l’Ecce homo que, si l’hagués tingut al davant, potser ni l’hauria mirat sense saber que és un Caravaggio.