Guerra, por i amnistia a la Catalunya del XIX

A mitjan segle XIX eren temps convulsos, a tot Europa. Situem-nos, però, en l’entremig de les guerres carlines, aquells conflictes dinàstics que van enfrontar la societat espanyola –i especialment la catalana– ara fa 150 anys. Concretament, a l’anomenada guerra dels Matiners, el 1848, només vuit anys després de la fi de la primera carlinada, en un context de crisi agrària i financera, amb un malestar profund que va encendre les classes populars i desencadenar una segona insurrecció a favor de Carles VI, fill del pretendent Carles V. Llàstima que no tinguem ningú amb talent literari a l’època que hagués descrit, com ho van fer Charles Dickens o Victor Hugo, les misèries o l’esperit revolucionari d’aquella nostra societat catalana.

Tanmateix, si desempolsem l’etiqueta de folklorisme d’un Joan Amades i el Marià Vayreda de La punyalada, trobem històries farcides de penúries i cruesa al voltant de nens desapareguts i altra gent que no va deixar rastre en hostals i albergs on el menjar que servien era deliciós, així com altres llegendes urbanes que encara fan posar els pèls de punta i descripcions del Raval que no tenen res a envejar a White Chapel de Jack l’Esbudellador. Precisament aquestes són les fonts de les quals beu l’escriptor Xavier Theros (Barcelona, 1963) per carregar la seva poderosa ploma literària i buidar-la en una nova novel·la on torna a demostrar ser un extraordinari coneixedor de la història de Barcelona al servei d’un thriller històric apassionant ambientat a la Catalunya de les carlinades.

Tothom ha de morir (La Campana) és més que una novel·la històrica, és una novel·la negra o un verdader thriller policíac, com bé defensa aquest escriptor que no només reprèn la carrera literària després d’un llarg parèntesi afectat per la mort propera de familiars directes i amics, sinó també personatges coneguts en la seva anterior obra, La fada negra (Premi Josep Pla, 2017). I com confessa arran de tot el que li ha passat en l’àmbit personal, “no és casual que el tema principal de la novel·la sigui la por”.

Tornem al 1848. Com descriu l’autor mateix, ens trobem una Catalunya que està en un moment “frontissa”, en què tenim, per una banda, una societat primitiva tradicional antiga, la del camp, que ha patit els estralls de la primera guerra carlina i, abans, les dues lleis de desamortització que van obligar a emigrar cap a la ciutat, i, per l’altra, un món urbà que està començant la revolució industrial i organitzant-se al voltant d’un nou estat lliberal. I és clar, en el si d’una guerra dels Matiners que, com aclareix, encara que tradicionalment es considera una segona carlinada, aquesta només afecta Catalunya i no hi ha implicació dinàstica com a les anteriors. “Aquí és més aviat un afartament de la gent del camp que passa gana i que estan obligant a treballar a les fàbriques, i això provoca una reacció, encapçalada pels carlins.” També hi trobem un “fenomen nou”: una guerra sense exèrcits organitzats sinó guerrilles. Com detalla Theros, en acabar la primera guerra el 1840, “en fals”, van restar moltes partides de soldats carlins que es neguen a entregar les armes i encara menys anar a l’exili, per això es reconverteixen en trabucaires. “Només es posen la boina carlina de tant en tant.”

I, precisament, el desencadenant de la trama és una misteriosa partida guerrillera –no reconeguda per cap dels dos bàndols en lluita– que deixa un reguitzell de crims pel Ripollès i provoca un estat de pànic a la població rural i de la muntanya. El seu rastre de sang i temor comença a la vora del Ter, a Sant Quirze de Besora, al límit nord de la Barcelona industrial, i continua recta amunt fins a la frontera francesa, a tocar del santuari de Núria i la pujada del Nou Creus. És així com les autoritats encarreguen eliminar-la a un grup de presidiaris a canvi d’una amnistia, entre els quals hi ha Llàtzer Llampades. Una mena de Dotze del Patíbul, com els anomena Albert Sánchez Piñol, que seran premiats amb l’indult si aturen aquesta estela de terror, un premi gens fàcil però, a priori, molt suggeridor tenint en compte la descripció fidedigna que fa l’autor de les presons de l’època, com aquesta Amàlia del Raval en què la reinserció social (o més aviat reconversió a la fe) era una autèntica penúria.

I com succeeix a les novel·les de l’estimat Sánchez Piñol que Theros tot sovint ha traduït al castellà, l’element fantàstic també hi és present. En el seu cas, menys present i més suggerit, aquí evocant pors més antigues i de caire sobrenatural, com poden ser la de morts que tornen per perseguir els vius –tan esteses per Europa– o la més nostrada i coneguda com la llegenda del mal caçador. També apareixen els nans Golluts que van viure a la vall de Ribes fins ben entrat el segle XX. “No deixa de ser una road movie d’un grup de barcelonins que per a ells anar a la muntanya és com anar a la Lluna.” Tota una confluència d’elements concentrats en un relat narrativament intens que es devora ràpid malgrat la generosa quantitat de pàgines.