Mirador
A la recerca dels ‘papers’ de Copenhaguen
Els pergamins del fons Solterra enceten la numeració de la Biblioteca de Catalunya
La tasca d’un historiador pot semblar tot sovint la d’un explorador i, encara més, la d’un detectiu. La passió que desperta seguir el rastre d’una documentació perduda, i ja no diguem la satisfacció d’encaixar el puzle d’una investigació, és indescriptible i no cal ser un Indiana Jones i viure mil i un perills per imaginar-nos-ho. Sense anar tan lluny, tot escoltant Elvis Mallorquí, doctor en història medieval, professor d’ensenyament secundari, professor associat a la Universitat de Girona i autor de nombroses publicacions acadèmiques i de divulgació, ja en tenim prou. Convidat per l’Arxiu Municipal de Girona a oferir la conferència titulada Els pergamins de Copenhaguen. El llarg viatge de l’arxiu patrimonial dels comtes Solterra, descobrim com de complex pot arribar a ser establir un fil conductor dels mil i un camins que pot dur un fons a disgregar-se. El recorregut d’aquest fons de la família Sarriera ens porta a viatjar des d’Osor i Sant Hilari a Vilobí, Barcelona, Oliva (País Valencià), Londres i fins Copenhaguen.
Tot comença, com bé explica Elvis Mallorquí, quan fa anys va llegir un article del teòleg i capellà Josep Perarnau publicat en una revista especialitzada en textos catalans antics que explicava com havia descobert una sèrie de pergamins a la capital danesa: 564 en total (datats entre els anys 1154 i 1727) conservats a la Biblioteca Reial (DKB). “Enrotllats!”, com especifica, i fa saber la feinada que això comporta per desplegar-los un a un. Amb tres viatges allà, amb la complicitat de la família, Mallorquí ha pogut arribar a saber més sobre com hi van anar a parar, tan lluny.
Aquí no és tanta la importància del contingut –són arxius patrimonials d’una família que garantien els drets de terres–, sinó com l’afany col·leccionista o simplement la desídia dels seus propietaris originals va permetre que es fragmentés el conjunt. El que ha descobert l’historiador és que bona part del fons dels Sarriera (comtes de Solterra) el trobem a la Biblioteca de Catalunya, que en va fer la compra a l’Institut d’Estudis Catalans a través de Carles de Sanllehy (comte consort de Solterra) el 1909. Uns pergamins, els del fons Solterra, que tenen l’honor d’encetar la numeració d’aquest equipament, a partir del número 1 (arriben fins al 1.600).
Però els de la biblioteca no són els únics. Provinents dels palaus que tenien a Girona (al Barri Vell i a Torres de Palau), Torroella de Montgrí o Barcelona, se n’han trobat fins i tot a Santa Coloma de Farners rescatats per la policia. Com van arribar fins aquí?, li preguntem. “Ni idea”, ens respon, “però són molt importants, perquè aquests documenten el cens del 1390 i l’afectació que va provocar la pesta negra a l’època”, remarca. Altres els va trobar a Vilobí d’Onyar (també a la Selva) perquè quan el 1872 Josep Madrenys compra a Joaquim de Sarriera el castell, demana també la documentació que acreditava la propietat i així s’evitaven conflictes hereditaris (se’l venia per pagar la legítima).
Aquí ens aturem. Entre el 1872 i el 1909, com detalla Mallorquí, hi ha el desmembrament dels arxius dels Solterra, un moment en què els Sarriera, com tantes altres famílies benestants, es veuen empesos a desprendre’s de patrimoni i consegüentment de la documentació. “Al món passen coses: la revolució industrial, la crisi del cereal, la fil·loxera i la pèrdua del valor de les terres. També l’arribada del tren, amb estrangers cosmopolites que cerquen l’exotisme de la cultura espanyola a l’època.” Entre aquesta rica burgesia apareix a Catalunya i al País Valencià un tal Egil Fischer, un arquitecte danès enamorat del patrimoni d’aquí i amb afany col·leccionista que, com aquells magnats americans, Hearst o Rockefeller, també té al cap endur-se elements del castell comtal dels Centelles a Oliva (la Safor). Aquest, que sí que valora els documents d’aquí, és probable que contactés amb el llibreter antiquari Salvador Barbra del carrer Canuda de Barcelona per comprar-li aquells vells pergamins dels quals els Sarriera es desprenien i que ara es troben ben conservats a la biblioteca danesa. “Què hi ha a tocar de l’antiga llibreria?”, ens pregunta l’historiador. “El palau Solterra-Barberà!..., fet que ens fa pensar que Barbra devia ser un interlocutor de la família i el seu fons que també es va vendre una part a l’arxiu a Sant Llorenç del Munt (ara conservat a Montserrat)”.
Aquests pergamins viatgers sabem on són. Molts altres no –“Potser venuts per fer pasta de paper a preu el quilo”–. Però Mallorquí, com en el seu dia va preguntar-se Josep Perarnau, posa sobre la taula com és que no tenim ni que sigui microfilmada –o ara mateix digitalitzada– aquesta documentació? Això, amics, és una altra llarga història.