Guerra i pau, obra mestra de Lev Tolstoi (1828-1910) –juntament amb Anna Karènina– i de la narrativa del segle XIX, és un fresc històric i èpic que inclou més de cinc-cents personatges reals i ficticis. Amb la campanya napoleònica –Austerlitz, Borodinó i l’incendi de Moscou– com a rerefons, narra la història de dues famílies de la noblesa russa, els Bolkonski i els Rostov, protagonistes d’un món que comença a escenificar la seva pròpia desaparició.
D’aquesta obra universal no hi havia fins ara una traducció íntegra en català i partint del rus. Edicions de 1984 i la traductora Judit Díaz Barneda han posat fi a aquesta mancança, just quan se celebren els 40 anys de l’editorial.
Com i quan va començar aquest projecte mastodòntic?
El 2013 vaig enllestir la traducció de Poemes escollits, de Joseph Brodsky, per a Edicions de 1984. L’editor, Josep Cots, em va deixar anar la idea de traduir Guerra i pau. Primer vaig dir que no, però un temps després, mentre estava de baixa laboral i tenia una percepció del temps del tot distorsionada, vaig acceptar. Treballo de professora de secundària a temps complet i només podia dedicar-me a traduir durant els períodes de vacances i festius. Durant aquest temps vaig desenvolupar un gran sentit de culpa quan intentava gaudir del meu temps lliure i no el dedicava a traduir.
La introducció és concisa i clara, exemplar, i el glossari de 550 personatges, impressionant...
Gràcies. Em van demanar que la introducció fos curta, que el llibre ja era prou llarg. [Riu]
Per què pensa que s’ha trigat gairebé cent anys a fer, en català, una nova traducció?
Potser perquè ningú s’hi veia amb forces. El problema de fer una traducció tan llarga és que t’hipoteca molt de temps. Mentre veus que altres traductors van traient llibres al mercat, tu t’has de limitar a explicar que tens un projecte en marxa i que no saps quan el podràs acabar. Tot sigui dit, també s’han traduït altres llibres gruixuts, com Vida i destí, de Vassili Grossman, traduït per Marta Rebón, i la recent traducció de Crim i càstig, de Dostoievski, a càrrec de Miquel Cabal, que em sembla una aposta tan arriscada com la de traduir Guerra i pau.
En l’obra hi ha molt de francès –la noblesa russa de l’època feia servir aquesta llengua– que el mateix Tolstoi va traduir al rus en notes a peu de pàgina. Vostè ho ha traduït del rus, com la resta, o directament del francès?
L’he traduït del rus i amb sentit comú. Sovint no és tan determinant la literalitat de la frase com la funció que fa el llenguatge i el sentit que té en un determinat context.
La “versemblança” a què apel·la Tolstoi en l’annex final per justificar l’ús del francès resulta molt actual, ara que cada cop hi ha més autors que, en una novel·la en català, afegeixen molts diàlegs en castellà aplicant aquest controvertit criteri.
Incloure el castellà en un llibre pretesament català no és allò que jo faria ni és un llibre que potser m’agradaria llegir, però entenc els arguments de les persones que ho defensen. En el cas de Guerra i pau i el francès, la decisió d’incloure llargs fragments en francès en el diàleg d’alguns personatges està molt meditada. De fet, el mateix autor, en algun moment, va donar per bona una versió que estava íntegrament escrita en rus, però poc després se’n va desdir perquè el llibre no s’entén sense aquesta dicotomia, pràcticament esquizofrènica, de les altes capes de la societat russa del moment. Els referents de moda, elegància, modernitat i refinament venien de França i, de sobte, aquells admirats francesos creuaven les fronteres de la mare Rússia i els envaïen, justament amb l’excusa d’estendre la modernitat francesa per tot Europa. Un moment interessant del gir de guió que hi ha cap a la segona meitat de l’obra és quan bona part de la societat benestant russa intenta russificar-se, o desafrancesar-se com a reacció a la invasió de Napoleó, i com se’ls fa de difícil.
Vostè ja havia llegit l’obra?
Sí, quan tenia 18 o 20 anys. Vaig llegir la traducció de Carles Capdevila, de tapa verda, de la col·lecció de la MOLU d’Edicions 62 i la Caixa. Quan la vaig tornar a llegir per traduir-la va ser una experiència del tot diferent. Ni jo era la mateixa persona, ni el llibre era el mateix, ja que a la versió de Capdevila hi falten fragments i no hi ha els diàlegs en francès.
Quins esculls s’hi ha trobat?
Pots comptar que amb gairebé dues mil pàgines, d’esculls me n’he trobat molts. Te’n podria enumerar uns quants però te n’explicaré només dos. La gramàtica de Tolstoi pot arribar a ser una mica enrevessada: frases llargues, algunes estructures similars a l’alemany, molta subordinada, participis i gerundis. Alguna vegada, per poder aclarir el text, m’he vist obligada a tallar alguna frase per fer-la més curta i més manejable, més propera al lector, que s’hauria perdut amb totes les concordances a què obliga la llengua. Això em va provocar força dilemes.
I el segon exemple?
El llenguatge del poble. Quan Tolstoi fa parlar personatges populars, sense educació, com ara camperols, soldats o pelegrins, tria uns models de llengua propis de la parla popular. Si jo vull fer una equivalència de registre, com faig parlar aquests personatges? Com si fossin pagesos de la plana de Vic? Mariners del delta de l’Ebre? Camperols del Penedès? Vaig triar un model més neutre però que tingués certa genuïnitat, amb alguna expressió lleugerament arcaïtzant, per arribar a la similitud de l’efecte que té l’original en el lector, però sense caure en la paròdia ni el localisme.
Vostè ha afirmat que “cada casa catalana hauria de tenir un exemplar de «Guerra i pau»”...
Soc una gran defensora dels llibres en paper. L’experiència de la lectura en paper no té res a veure amb la d’un dispositiu electrònic. Per això defenso la presència dels llibres físics a les cases. Un cop entesa aquesta base, parlem de l’orgull de l’ús de la llengua. Una llengua demostra el respecte que li tenen els seus parlants i lectors si la fan servir per a tots els registres, també en el cas del registre literari. Aquells que diguin que no cal tenir una traducció al català de Guerra i pau perquè ja hi ha moltes versions en castellà, és que no respecten el potencial i el valor literari que té el català. Amb la traducció dels clàssics al català, aquesta llengua té l’oportunitat de demostrar la seva musculatura, ductilitat i subtilitat, perquè llegir un llibre no és només obtenir una informació. La llengua d’un llibre és un material amb potencial artístic que pren forma i, com més oportunitats li donem per expressar aquest potencial, més rica la farem. Si consumim un clàssic com Guerra i pau, no només enriquim la nostra experiència personal, sinó que també enriquim la llengua.
M’ha convençut. Una obra publicada fa més de 150 anys, fa l’efecte que hauria de veure’s afectada per determinades tècniques narratives que considerem superades. En canvi, vostè assegura que és al contrari, que moltes de les narratives actuals no existirien sense precedents com ‘Guerra i pau’...
Te’n donaré només un exemple: la naturalesa episòdica de les sèries que mirem a les plataformes de continguts beu directament de l’estructura de les novel·les realistes del segle XIX, de les quals Guerra i pau n’és l’exemple paradigmàtic. Igual que les temporades de les sèries, aquestes novel·les estaven dividides en capítols que sortien per fascicles en publicacions periòdiques i eren consumits massivament. La gràcia dels capítols era que tanquessin un episodi però que deixessin el lector amb ganes de veure què passaria al següent, com reaccionarien els personatges, quines serien les conseqüències d’aquelles accions. Guerra i pau són quatre volums, cada volum té entre tres i cinc llibres, i cada llibre té entre 20 i 35 capítols. Doncs al final de cada una d’aquestes parts es tanquen temes, se n’obren de nous; en definitiva, es crea el suspens.
Ara que ja està publicada, té la sensació que s’ha tret un ‘mort’ de sobre? O més aviat troba a faltar la certa intimitat que ha compartit durant deu anys amb Tolstoi?
[Riu] Les dues coses alhora!