Meravellosa ‘transsubstanciació’ dels Serrano

Com una au Fènix, l’Agrupació Sr. Serrano ha obert un camí que li permet donar un pas més a la seva trajectòria artística. Partint (i compartint) la partitura de dues misses del monjo benedictí Joan Cererols busquen l’ànima en el descobriment d’Amèrica, en la societat del coneixement del segle XVII i en les mines de coltan. Combinen capriciosament les tres trames amb breus quadres de gran força poètica i senzill jocs de càmera fins a assolir aquesta transformació de la companyia. Si la transubstanciació converteix el pa i el vi en el cos de Crist, l’escena al·legòrica (amb dosi de provocadora bretolada) dota a la companyia d’un nou pla des d’on desenvolupar el seu talent, més enllà d’una fórmula celebrada però que ja els ofegava.

La peça, produïda per Teatro de La Abadía i Teatro Real suposa a més la primera ocasió que els Serrano entren al TNC. Extinció, corregeix així una anomalia de la companyia internacional de cinema live amb títols com Katastrophe(2011) A house in Asia (2014), Birdie (2016) i que va començar a caminar el 2006 amb Mil tristes tigres al PNRM d’Olot. Els Serrano, que des del 2011 van encetar la carrera amb les càmeres domèstiques a l’escena, buscaven superar el format. Van provar d’augmentar la proporció (Kingdom, The mountain); el públic familiar (Projecte Olympus) i , fins i tot la IA (Una illa). De cada experiment n’han extret coneixement. Però on el gra de blat esclata en celebrada crispeta en un èxtasi de ritual tant religiós com artístic similar al de A beginning expanded version de Bauzà i Jou. Aquest és un camí que enllaça la trena de trama, l’us subtil de les càmeres, i un espai sonor i escènic celestial. Que hi plantin tres tendes i que s’hi allotgin en aquest Paradís.