La generositat moral d’un gran cineasta

Un dels grans referents d’Aki Kaurismäki és el cinema social francès, amb el seu realisme poètic, dels últims anys trenta i quaranta. D’aquí, entre tants altres, els seus homenatges a Marcel Carné, que va dirigir l’any 1946 Les portes de la nit, pel·lícula amb una història d’amor complicada al París alliberat en què Yves Montand hi canta Les feuilles mortes, amb lletra de Jacques Prévert i música de Joseph Kosma: “C’est une chanson qui nous ressemble / Toi tu m’aimais, et je t’aimais.” Popularitzada pel mateix Montand i altres cantants, aquesta cançó malenconiosa sona al final de la nova meravella de Kaurismäki en versió finesa, Kuolleet lehdet, que també és el títol original d’un film que la internacionalització en anglès fa que circuli amb el de Fallen leaves.

Una certa malenconia, molt pròpia del cineasta finès, palpita en aquesta pel·lícula que arriba sis anys després de l’anterior, L’altre costat de l’esperança, reprenent-hi de manera sublim tot allò que estimem del cinema de Kaurismäki: la sobrietat, la ironia, l’amor pel cinema, la dignitat de la gent obrera, el sentit del cromatisme amb què fa combinacions que semblen impossibles sense caure en el decorativisme, el fet que ens recorda com les cançons s’assemblen a nosaltres, el punt de desesperació, però, cada vegada més, finalment l’esperança. El cas és que, amb la vivor que dona a les seves “fulles mortes”, Kaurismäki explica la història d’un amor complicat, tot i que diversament al de Les portes de la nit, en què hi ha un marit entremig i la dificultat d’alliberar-se d’un matrimoni infeliç. L’amor hi és entre dos éssers solitaris als quals Kaurismäki, sempre ocupant-se de les classes populars, primer mostra en els seus llocs de treball: interpretats respectivament per Alma Pöysti i Jussi Vatanen, que demostren novament l’ull del cineasta pels actors. Ansa treballa en un supermercat i Hulappa, en una fàbrica metal·lúrgica. Es troben en un karaoke, en una escena impagable, i se citen en un cinema, però, com si fos una versió proletària de Tu i jo, sorgeix un impediment.

Lligant-s’hi la poesia i l’humor en el cinema de Kaurismäki , quan finalment es troben, Hulappa diu a Ansa que ha hagut de gastar moltes sabates per arribar a ella. L’amor està a l’aire, però la relació es complica a causa de l’addicció d’ell a l’alcohol, que apareix per primera vegada com un problema en el cinema de Kaurismäki. Aquest, tanmateix, concedeix als personatges un final que evoca el de Temps moderns: l’estima per Chaplin és una constant d’un cineasta que, explicant una història d’amor, fa present a través de la ràdio la guerra d’Ucraïna. Tampoc no oblida les condicions precàries dels treballadors i com són controlats, oposant-hi la resistència i la dignitat dels seus personatges obrers, a vegades temptats per un nihilisme autodestructiu del qual Kaurismäki els salva amb una generositat moral que sembla haver-li crescut amb el temps. En tot cas, una pel·lícula imperdible d’un dels grans cineastes de la nostra època.