Un dels grans avantatges del llenguatge del còmic, tot i la pressió que pot sentir ara per part de les pantalles, és la capacitat de ser innovador i experimental amb només l’ús del talent i la imaginació. No calen inversions milionàries en tecnologia per sorprendre el consumidor del producte. A Roger Ruppmann Tobella només li ha calgut un llapis per oferir una visió fresca i innovadora en la novel·la gràfica Ahir em vaig fulminar el diazepam (Símbol Editors). Bé, pot ser que li hagi calgut un llapis i l’activació de processos mentals i creatius.

La gràcia de tot plegat és que l’autor ha construït una història centrada en fets de gran voltatge humà, però en què gràficament la presència de les persones és nul·la. El relat circula i s’expressa mitjançant els objectes i paisatges que envolten la vida dels protagonistes.

Però a banda d’aquest recurs, diguem-ne tècnic o estilístic, Roger Ruppmann Tobella ofereix una obra plena de contingut. Ens parla de coses contemporànies com ara encarar la família en els nous contextos generacionals que han trencat l’hegemonia del patriarcat. Pares i fills es fonen en una sola amalgama multidireccional que costa molt de conduir per part dels progenitors que volen trencar motlles d’educació, fet que porta sovint a tirar de veta de l’ajut de substàncies com el diazepam. De fet aquest producte farmacèutic ha estat al voltant de molts dels conflictes familiars, tant de parella com de relació amb els fills en les darreres dècades.

Podem dir que la naturalesa d’aquesta família que mai veiem queda prou definida amb conceptes i imatges que surten a les vinyetes: ioga, ansietat, quilocalories, “m’expliques un conte”, programari, “necessito el meu espai”, abusos, punt d’informació. És a dir, una família amb un esquema convencional però que cerca uns nous valors i una nova manera de viure a l’estil dels urbanites que com els protagonistes d’aquesta història se’n van a viure al Montseny.

L’autor d’aquest còmic, Roger Ruppmann (Barcelona, 1978) és dissenyador, la qual cosa queda força palesa per la seva capacitat de donar contingut narratiu als objectes.