Cinema

De somni a malson

Matteo Garrone traça el tràgic itinerari clandestí de dos adolescents des del Senegal cap a Itàlia a ‘Yo capitán’, film premiat a Venècia i nominat al Globus d’Or

“Una cosa és saber que es pot morir al mar i una altra cosa ben distinta és conèixer de primera mà aquest patiment.” El cineasta italià Matteo Garrone (Roma, 1968) subratlla la distància que hi ha entre saber que existeix aquest drama i viure’l, i ha volgut escurçar-la amb Yo capitán , pel·lícula que s’estrena avui als cinemes després de guanyar l’Os de Plata a la millor direcció de Venècia i ser nominada als Globus d’Or, entre altres distincions.

Yo capitán segueix el recorregut de dos nois de 16 anys que fugen de casa seva perseguint el somni d’una vida millor. Intenten arribar a Itàlia des del Senegal per una de les rutes de l’emigració clandestina: travessar el desert del Sàhara fins a Líbia i, des d’allà, creuar la Mediterrània en un vaixell estibat de gent.

Es tracta d’una pel·lícula de ficció protagonitzada pels joves actors senegalesos Seydou Sarr i Moustapha Fall. La Mostra de Venècia va premiar també el primer, que porta durant tota la pel·lícula una samarreta del Barça, símbol del somni daurat d’Occident, cada vegada més bruta. El film es basa en el testimoni de moltes persones que han fet aquest viatge. El protagonista s’inspira en un noi real: “Viu a Bèlgica –va explicar Matteo Garrone en el Festival de Sant Sebastià–. Pilotant per primer cop una embarcació, va portar 250 persones fins que van ser fora de perill, i això li va costar sis mesos de presó. Amb les lleis d’avui, potser passaria anys a la presó.”

Conscienciar

El director de Gomorra pensa que aquesta pel·lícula pot servir per conscienciar a tot arreu: “Pot ser de gran ajuda per sensibilitzar les persones que darrere dels números que estem acostumats a veure als diaris hi ha famílies, éssers humans reals amb els seus somnis. I, el més important de tot, pot ser de gran ajuda a l’Àfrica per frenar el viatge de joves. Ells coneixen els perills, però no els han vist mai d’una manera visual, i pot ajudar a desanimar-los.”

Matteo Garrone desvincula aquest projecte de l’actualitat política italiana: “El film va néixer fa tres anys, en un període molt diferent políticament de l’actual. Ja existia l’emergència migratòria i, malauradament, encara hi serà per molts anys. El film explica tota una part del viatge que no es coneix, i intenta fer-ho des del punt de vista seu.” Una perspectiva que el converteix en una aventura: “És un viatge èpic a través de l’Àfrica, que posa de manifest una profunda injustícia: la d’uns joves que per poder viatjar, per seguir el seu somni, arrisquen la seva vida, mentre que joves d’altres parts del món poden moure’s lliurement.” Tot plegat, “posa llum a la violació dels drets humans que va més enllà de la política italiana o local; és un discurs més ampli, que només es pot afrontar i s’acabarà quan s’entengui que s’han de regular els canals d’entrada i sortida de les persones”. En la seva opinió, “s’han d’atorgar més visats per intentar combatre el tràfic d’éssers humans i que continuïn morint joves al mar, al desert o a Líbia”.

No s’ha recreat en la violència, que inclou morts al desert, tortures, esclavatge... “Volia tractar-la amb més lleugeresa, sense especular sobre la violència. Es desprèn a través de la mirada de Seydou, sense caure en el voyeurisme. És una violència evocada, suggerida. El risc era ser poc creïble, caure en la mera ficció.”



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia