Miquel Moya torna amb ‘Ocells de foc’

El cantant, pianista i compositor Miquel Moya va publicar al desembre el seu segon disc, Ocells de foc (Fanatik-Blanco y Negro), amb nou cançons de pop enèrgic, sintetitzadors que evoquen els anys vuitanta i un so “més de banda” amb què es vol desvincular del concepte de cantautor que l’acompanya des que va debutar, a finals del 2019, amb el disc Iris. Moya, que actualment estudia el grau superior en el Taller de Músics, sempre ha tingut clar que la seva vocació era la música, sobretot des que va guanyar el primer concurs musical a què es va presentar, amb només 14 anys. A més, va créixer en un entorn molt receptiu a les seves aspiracions artístiques, ja que és fill de Toni Moya, baixista de l’històric grup vallesà Bars, i Núria Llaràs, que va ser una de les no menys històriques Llufes, les coristes d’Els Pets en els primers anys del grup. Això vol dir també que Montse Llaràs, la cantant de Bars, és la tieta d’aquest jove intèrpret, amb un bon ADN musical, nascut a Sabadell fa 25 anys i actualment resident a la localitat maresmenca de Cabrils.

Tenint en compte que el seu primer disc, Iris, es va llançar la tardor del 2019, poques setmanes abans de l’abrupta entrada a les nostres vides de la pandèmia i el confinament, és fàcil intuir que aquell primer disc no va tenir una vida comercial ni artística fàcil: “Vaig poder fer algunes cosetes, però, evidentment, la pandèmia va ser un gran impediment per poder portar a terme els concerts de presentació que tenia previst fer. Al principi, va ser molt frustrant per a mi com a músic, perquè tenia moltes ganes de moure aquest projecte i presentar les meves cançons al públic”, explica en Miquel, que llavors tenia vint anys i escaig. Però, en comptes de rendir-se, va decidir invertir el temps que li havia quedat lliure per la manca de concerts a compondre noves cançons i iniciar una certa reorientació estilística: “Iris té un so molt de cantautor –el que jo en dic pop o soul d’autor–, i amb Ocells de foc he volgut desvincular-me una mica de l’etiqueta de cantautor, per aconseguir un so més enèrgic, de banda, en què tenen força pes els sintetitzadors, que recorden una mica el pop dels anys vuitanta”, diu aquest cantant que parla de Bruno Mars, Dua Lipa, Alicia Keys i Jamie Cullum com alguns dels seus referents. Per aconseguir aquest so renovat, Moya ha treballat amb diferents productors, sobretot Pau Romero (Beat Garden), però també Albert Solà, Àlex Pérez i el tàndem format per Roger Argemí i Oriol Plana, que entre tots han donat diversitat i “riquesa sonora” al disc.

Ocells de foc, la cançó que tanca el disc, i Junts a la deriva són dos temes que “parlen sobre el concepte de resiliència, de superació i d’enfrontar-te a situacions adverses”. Tenen sentit en el context postpandèmic en què van ser creades, però, a més, es poden llegir en un sentit més personal i privat, com a resposta a “una adolescència difícil, amb situacions d’assetjament a l’escola”. Un altre dels singles del disc és Herois, dedicat a “persones vulnerables que no tenen un camí fàcil però que lluiten per tirar endavant”: “I em refereixo tant a persones properes amb problemes com als immigrants que arriben al nostre país sense mitjans per sobreviure.” Algunes d’aquestes heroïnes properes apareixen en el videoclip de la cançó.

No hi falten algunes cançons d’amor i desamor, però Miquel Moya no vol centrar tot el seu discurs musical en aquests temes tan recurrents. “Als joves ens poden passar moltes altres coses”, subratlla.