Miquel Moya torna amb ‘Ocells de foc’

El can­tant, pia­nista i com­po­si­tor Miquel Moya va publi­car al desem­bre el seu segon disc, Ocells de foc (Fana­tik-Blanco y Negro), amb nou cançons de pop enèrgic, sin­te­tit­za­dors que evo­quen els anys vui­tanta i un so “més de banda” amb què es vol des­vin­cu­lar del con­cepte de can­tau­tor que l’acom­pa­nya des que va debu­tar, a finals del 2019, amb el disc Iris. Moya, que actu­al­ment estu­dia el grau supe­rior en el Taller de Músics, sem­pre ha tin­gut clar que la seva vocació era la música, sobre­tot des que va gua­nyar el pri­mer con­curs musi­cal a què es va pre­sen­tar, amb només 14 anys. A més, va créixer en un entorn molt recep­tiu a les seves aspi­ra­ci­ons artísti­ques, ja que és fill de Toni Moya, bai­xista de l’històric grup vallesà Bars, i Núria Llaràs, que va ser una de les no menys històriques Llu­fes, les coris­tes d’Els Pets en els pri­mers anys del grup. Això vol dir també que Montse Llaràs, la can­tant de Bars, és la tieta d’aquest jove intèrpret, amb un bon ADN musi­cal, nas­cut a Saba­dell fa 25 anys i actu­al­ment resi­dent a la loca­li­tat mares­menca de Cabrils.

Tenint en compte que el seu pri­mer disc, Iris, es va llançar la tar­dor del 2019, poques set­ma­nes abans de l’abrupta entrada a les nos­tres vides de la pandèmia i el con­fi­na­ment, és fàcil intuir que aquell pri­mer disc no va tenir una vida comer­cial ni artística fàcil: “Vaig poder fer algu­nes cose­tes, però, evi­dent­ment, la pandèmia va ser un gran impe­di­ment per poder por­tar a terme els con­certs de pre­sen­tació que tenia pre­vist fer. Al prin­cipi, va ser molt frus­trant per a mi com a músic, perquè tenia mol­tes ganes de moure aquest pro­jecte i pre­sen­tar les meves cançons al públic”, explica en Miquel, que lla­vors tenia vint anys i escaig. Però, en comp­tes de ren­dir-se, va deci­dir inver­tir el temps que li havia que­dat lliure per la manca de con­certs a com­pon­dre noves cançons i ini­ciar una certa reo­ri­en­tació estilística: “Iris té un so molt de can­tau­tor –el que jo en dic pop o soul d’autor–, i amb Ocells de foc he vol­gut des­vin­cu­lar-me una mica de l’eti­queta de can­tau­tor, per acon­se­guir un so més enèrgic, de banda, en què tenen força pes els sin­te­tit­za­dors, que recor­den una mica el pop dels anys vui­tanta”, diu aquest can­tant que parla de Bruno Mars, Dua Lipa, Ali­cia Keys i Jamie Cullum com alguns dels seus refe­rents. Per acon­se­guir aquest so reno­vat, Moya ha tre­ba­llat amb dife­rents pro­duc­tors, sobre­tot Pau Romero (Beat Gar­den), però també Albert Solà, Àlex Pérez i el tàndem for­mat per Roger Argemí i Oriol Plana, que entre tots han donat diver­si­tat i “riquesa sonora” al disc.

Ocells de foc, la cançó que tanca el disc, i Junts a la deriva són dos temes que “par­len sobre el con­cepte de resiliència, de superació i d’enfron­tar-te a situ­a­ci­ons adver­ses”. Tenen sen­tit en el con­text post­pandèmic en què van ser cre­a­des, però, a més, es poden lle­gir en un sen­tit més per­so­nal i pri­vat, com a res­posta a “una ado­lescència difícil, amb situ­a­ci­ons d’asset­ja­ment a l’escola”. Un altre dels sin­gles del disc és Herois, dedi­cat a “per­so­nes vul­ne­ra­bles que no tenen un camí fàcil però que llui­ten per tirar enda­vant”: “I em refe­reixo tant a per­so­nes pro­pe­res amb pro­ble­mes com als immi­grants que arri­ben al nos­tre país sense mit­jans per sobre­viure.” Algu­nes d’aques­tes heroïnes pro­pe­res apa­rei­xen en el vide­o­clip de la cançó.

No hi fal­ten algu­nes cançons d’amor i desa­mor, però Miquel Moya no vol cen­trar tot el seu dis­curs musi­cal en aquests temes tan recur­rents. “Als joves ens poden pas­sar mol­tes altres coses”, subrat­lla.