Sense un GPS operatiu

La direc­tora Ester Nadal arros­se­gava des de feia 20 anys el desig de mun­tar Andorra. Quan ho ha acon­se­guit, lamen­ta­ble­ment, sem­bla que s’ha deso­ri­en­tat sense GPS i que jus­ti­fi­qui aquells que li havien fin­tat la pro­posta, durant anys. Però està molt bé que Carme Por­ta­celi l’hagi tri­ada en la seva defensa que el TNC sigui el pal de paller del tea­tre de parla cata­lana i que es copro­du­eixi amb el govern andorrà. Pot­ser ha fal­tat defi­nició i acom­pa­nya­ment però Andorra era un digníssim cap de car­tell per mirar-se al mirall i espan­tar-se de la imatge defor­mada per un orgull exa­cer­bat i una por exces­siva a l’altre. El que va escriure Max Frisch con­tra la teòrica neu­tra­li­tat Suïssa en la II Guerra Mun­dial (i que els per­me­tia posar-se de cos­tat davant l’exter­mini jueu) té en l’orgull de la població i en la con­fiança de l’Europa democràtica que vet­lla­ria per evi­tar abu­sos un cert aire a l’auto­su­ficiència exces­siva de l’1-O i les seves con­seqüències. Frisch ho va fer des de la metàfora d’un país ima­gi­nat (però ben real). Jordi Casa­no­vas ho va res­ca­tar amar­ga­ment de les notícies i en una ficció cosida amb les emo­ci­ons enfron­ta­des dins una família a Alguns dies d’ahir.

El pro­jecte té bons fona­ments amb una direc­tora valenta i sen­si­ble alhora, delata l’orgull exces­siu del poble i il·lus­tra la trans­for­mació de l’altre en ene­mic atàvic que com­porta la violència indis­cri­mi­nada, sigui a Ucraïna, a Pales­tina o a les cos­tes medi­terrànies.

El text juga amb una metàfora evi­dent, tot i que evita fer un gir brechtià cap a un cert adoc­tri­na­ment, sor­to­sa­ment. Frisch plan­teja una tragèdia impa­ra­ble: la bola de neu va aga­fant volum fins a pro­vo­car una allau.

Àngel Gui­merà ja va ima­gi­nar l’aïlla­ment d’un jove negre vin­gut de les Índies a Sol, solet: si de petit tot­hom li fa bro­mes, de jove passa a ser una amenaça perquè pot for­mar una família. Car­lota Subirós anava pas­sant d’una comèdia ama­ble a un drama angoi­xant empre­so­nant els per­so­nat­ges. L’opció de Nadal és just al con­trari. Quan es des­ta­pen els odis i les pors, queda l’espai des­pu­llat. Fa un efecte espec­ta­cu­lar, però fuig la tensió dramàtica, ja molt deso­ri­en­tada. L’excepció la posa el tre­ball de Marta Pele­grina (Bar­blin), embo­geix en veure que ningú frena la violència, i d’Oriol Cer­vera (Andri) amb les tor­si­ons que fa el per­so­natge, s’iden­ti­fica jueu per tal com el qua­li­fi­quen i indaga quina deu­ria ser la seva forma ori­gi­nal.