Quan el còmic també té banda sonora

A la vida cal pren­dre deci­si­ons. Edgar Pierre Jacobs es va deba­tre entre dues tra­jectòries pro­fes­si­o­nals: la de can­tant d’òpera i la de dibui­xant de còmics, opció que d’entrada estava en des­a­van­tatge com a tria de futur. Però, per sort, la his­to­ri­eta va ocu­par un lloc des­ta­cat en la seva vida labo­ral. Va ser col·labo­ra­dor d’Hergé i en els àlbums de Tintín tro­bem la seva empremta en títols com ara El cep­tre d’Ottokar, que tot ell té un deco­rat operístic pro­jec­tat per Jacobs. També va desen­vo­lu­par una obra pròpia: Les aven­tu­res de Black i Mor­ti­mer, que encara té nous epi­so­dis dibui­xats per altres autors. La història d’aquest sin­gu­lar autor ara ha estat rela­tada en forma de còmic amb guió de François Rivière i dibui­xos de Phi­lippe Wurn, que ha seguit fidel­ment l’estil de l’autor belga. Edgar P. Jacobs: el soñador de apo­ca­lipsis ha estat edi­tat per Norma.

Més òpera

I par­lant d’Hergé, Edi­to­rial Joven­tut ha tret, només en cas­tellà, la versió de Las joyas de la Cas­ta­fi­ore amb nova por­tada. Es tracta de la versió que va ser publi­cada per tra­me­ses a la revista Tintín i que no dife­reix gaire de la versió de l’àlbum, però que ben segur que com­pra­ran tots els col·lec­ci­o­nis­tes. L’òpera La gazza ladra és ben pre­sent en tot el relat i ser­veix de teló de fons d’intriga a una supo­sada relació d’amor entre el capità Had­dock i la prima donna Bianca Cas­ta­fi­ore.

Cançons de la Tran­sició

Per pren­dre la sin­to­nia musi­cal de la novel·la gràfica Sueños de tinta (Nuevo Nueve), de l’autor murcià Juan Álva­rez, cal­dria retro­ce­dir a l’època de la Tran­sició i sin­to­nit­zar la ràdio. En qual­se­vol emis­sora hi tro­baríem molts dels temes a què fa referència aquesta obra. Sueños de tinta és un tre­ball auto­bi­ogràfic en què el dibui­xant explica el període en què, sent gai­rebé un mar­rec, va anar a viure a Madrid després de convèncer els pares que el seu destí era ser dibui­xant i per això calia sor­tir del seu entorn, en què difícil­ment podria fer una car­rera com a autor de còmics. Amb divuit anys es planta a Madrid i acon­se­gueix feina en el sec­tor dels dibui­xos ani­mats. Som a finals dels setanta i prin­ci­pis dels vui­tanta i l’ambi­ent que es res­pira a la capi­tal espa­nyola és, d’una banda, la por pels atemp­tats d’ETA, pels crims d’Atocha i, ja quan està fent la mili, per l’intent de cop d’estat de Tejero. Però, d’altra banda, men­tre va fer el seu apre­nen­tatge, Álva­rez coin­ci­deix amb la movida i els seus locals de moda. També sona a la ràdio el que ales­ho­res s’ano­me­nava rock urbà, defi­nició que ara tin­dria una altra sono­ri­tat i que ales­ho­res defi­nia el tre­ball de grups com Leño, Ñu, Barón Rojo i Obus amb poètica de suburbi i música rock d’alt vol­tatge. Tots aquests grups se citen en l’obra, així com la poe­sia musi­cal de Ser­rat, Ceci­lia, Mari Trini i Víctor Manuel (Solo pienso en ti). No hi falta l’eterna presència dels Beat­les (Let it be), el com­promís polític de Víctor Jara, el ritme de Bob Mar­ley (No woman no cry), la lacònica elegància de David Bowie (Ashes to ashes), el feno­men fans amb Los Pecos i un pri­me­renc Miguel Bosé, la melo­dia d’alt nivell de Pablo Abraira (Gavilán o paloma), els grups Elec­tric Light Orques­tra, Camel i Kan­sas, la ini­mi­ta­ble Janis Joplin, la cançó espa­nyola de Manolo Esco­bar i clàssics com Camilo Sesto i Rap­hael. El feno­men de la cançó infan­til és refe­ren­ciat amb Enri­que i Ana (La gallina Coco­gua­gua) i el Fes­ti­val d’Euro­visió s’esmenta en l’edició del 1979, en què Israel va gua­nyar gràcies als vots finals d’Espa­nya, que va que­dar en segona posició amb el tema Su canción can­tat per Betty Mis­si­ego. Com a per­so­natge oca­si­o­nal de l’obra, apa­reix Anto­nio Flo­res, referència d’aque­lla època. L’al·lusió cata­lana, a banda de Ser­rat, la tro­bem en una frase que, tot i que no és musi­cal, va pren­dre con­tundència històrica: el “Ja soc aquí” del pre­si­dent Josep Tar­ra­de­llas.

A banda d’altres cites cul­tu­rals de l’època, Sueños de tinta és una rei­vin­di­cació de l’ofici de dibui­xants de còmic a la manera d’històries vis­cu­des, com ja havia fet Car­los Giménez a Los pro­fe­si­o­na­les. Giménez apa­reix en l’obra com un dels autors de referència d’Álva­rez.

Torna-la a tocar

Si hi ha una música que defi­neix l’obra dels argen­tins Muñoz i Sam­payo és el jazz. I no només perquè en siguin grans afi­ci­o­nats, sinó perquè la seva més popu­lar cre­ació, Alack Sin­ner, és un per­so­natge de sèrie negra en una Nova York vio­lenta i apas­si­o­nada on mol­tes de les històries pas­sen en locals plens de fum, alco­hol, som­nis tren­cats i jazz. Sala­man­dra Gràfic ha tret ara una reco­pi­lació d’històries cur­tes sota el títol El bar de Joe, un dels tugu­ris en què vida i mort es donen la mà a ritme de jazz. A banda dels argu­ments i el gra­fisme de l’obra, és també una manera de visu­a­lit­zar les notes del baix, la bate­ria i el piano, a més de les veus de vellut des­gas­tat. El bar de Joe es podria con­si­de­rar un spin-off d’Alack Sin­ner que apa­reix en alguns dels epi­so­dis.

La reina al pla­neta Mongo

Obra monu­men­tal. L’Edi­to­rial Sal­vat treu en volums col·lec­ci­o­na­bles un dels clàssics de la ciència-ficció que han ins­pi­rat bona part del món cine­ma­togràfic con­tem­po­rani d’aquest gènere: Flash Gor­don, sèrie que el 7 de gener pas­sat va com­plir 90 anys i que va començar a dibui­xar un dels grans mes­tres ame­ri­cans, Alex Ray­mond, quan encara no havia con­so­li­dat la seva posició com a figura del còmic mun­dial. Sal­vat edi­tarà totes les tires diàries i pàgines domi­ni­cals publi­ca­des entre el 1934 i el 2003. La música per escol­tar men­tre es lle­geix no pot ser una altra que la de Queen, que va com­pon­dre la banda sonora de l’adap­tació al cinema del 1980 produïda per Dino de Lau­ren­tiis.