Cesk Freixas (Sant Pere de Riudebitlles, 1984) farà 40 anys el 17 d’abril (“Sí, noi, fa una mica d’impressió”, diu), però abans celebrarà els seus 20 anys en el món de la música, literalment la meitat de la seva vida, en un concert especial amb amics que tindrà lloc diumenge vinent, 4 de febrer, al Teatre Joventut de l’Hospitalet de Llobregat, dins del festival Barnasants . Serà una celebració, una festa, però també el principi d’un final, ja que aquí començarà una gira de comiat que s’allargarà fins al 2025. Després l’esperen altres projectes i, sobretot, dos fills.
Què va passar fa 20 anys? Com comença aquesta història?
Vaig fer el meu primer concert en solitari el 4 de gener del 2004 al Jimmy Jazz d’Igualada. M’hi van acompanyar altres músics d’un antic grup que teníem al Penedès, Pangea. Va venir molt poqueta gent [riu].
Han estat 20 anys intensos.
Quan hi penso em fa una mica de respecte. Tot va tan ràpid que de vegades no tens ni temps de mirar enrere. Per això decideixo parar el motor una temporada. Crec que els artistes o treballadors musicals hem de perdre la por de tancar etapes, com ho fan els futbolistes. No és que cregui que he arribat al final, però he tingut l’oportunitat de dir moltes coses i ara és l’hora de dir: fins aquí hem arribat.
Hi ha algun altre motiu?
Sí, la paternitat. Tinc dos nens, de 3 i 7 anys, i se’m fa una mica impossible mantenir aquests horaris desfasats que tenim els músics si vull ser amb ells. Vivim a la Ràpita i a les Terres de l’Ebre la meva companya i jo no tenim xarxa familiar, així que logísticament tot se’ns fa molt complex amb els nens. I quan els nostres amics poden fer vida social, per exemple els caps de setmana, nosaltres treballem.
Mirem enrere: quina música feia amb Pangea?
Sobretot versions de Red Hot Chili Peppers, Guns N’Roses, Sopa de Cabra, Lax’n’Busto, etc., i alguna cançó meva.
Era més rocker de jove?
Sí, escoltava música més contundent quan anava a l’institut: rock radical basc, Inadaptats, Kop i altres grups vinculats a l’esquerra anticapitalista i independentista.
En canvi, la seva és més aviat una revolta tranquil·la.
Sí, perquè vaig anar derivant cap als cantautors, amb una estètica menys agressiva i un concepte més literari, tot i que en algun disc també he fet alguna excursió a sonoritats més rockeres. Però ideològicament sí que hi ha un fil entre la meva proposta musical i altres més contundents. Jo he intentat ressaltar la part més emocional i humanista de la meva militància, perquè aquesta part també hi és en totes lluites i confrontacions. A més, la possibilitat que una música de so més pop pugui arribar a més gent segur que hi és, tot i que tampoc pots controlar-ho del tot. En tot cas, a mi m’interessava que determinats debats ideològics, vinculats a l’esquerra independentista i anticapitalista, arribessin al màxim de gent possible.
És dels pocs músics que es declaren comunistes.
Els artistes tendim a amagar el que pensem i això és un error. Les meves cançons expliquen molt bé el meu punt de vista i amb elles he intentat donar suport a propostes ideològiques en què jo he militat. És un error intentar amagar això perquè, en definitiva, forma part de les nostres vides. Jo soc independentista dels Països Catalans, com deia Pedrolo, i també com ell soc marxista heterodox, perquè cal que siguem crítics amb la nostra ideologia. Seria estrany que me n’amagués després de tot el que he explicat a les cançons. A més, els treballadors culturals tenim la responsabilitat que les nostres creacions ajudin a generar debat.
La seva ideologia li ha generat problemes en la seva carrera?
M’ha tancat algunes portes, però ho tinc assumit: el que faig a l’escenari té molt a veure amb la meva vida i la meva militància.
Acaba de publicar una nova cançó, ‘ La meva sort ’. Què diu?
La meva sort és haver pogut fer d’una passió la meva professió. I tot i ser un projecte amb el meu nom, en aquests vint anys m’han acompanyat moltes persones que l’han fet possible, inclosos els meus seguidors, així que la cançó és també una manera d’agrair el seu suport. Em vaig inspirar en una cançó d’un jove cantautor, Arnau Serrallonga, que també es titula La meva sort, per fer un tema més centrat en el meu agraïment per aquests 20 anys de dedicació exclusiva a la música.
Què passarà diumenge?
Per a mi és un concert amb molta transcendència. Aquí comença el compte enrere d’una gira que s’allargarà fins a la primavera del 2025, quan aturaré la meva activitat musical durant uns quants anys. Hi presentaré un nou espectacle, amb una formació de quatre músics i cançons de tot el meu repertori, algunes de les quals no les toco des de fa molts anys. Diumenge vindran molts amics a col·laborar, de manera musical i extramusical. L’essència serà la mateixa dels concerts acústics, però més contundent. Ens estan sortint molts concerts arreu dels Països Catalans.
Ara té més mèrit cantar en català al País Valencià i les Illes.
Sí, estem vivint un moment estrany i ens hem de tornar a aglutinar tots en defensa de la llengua i la cultura catalanes.
Quedarà testimoni de la gira?
Sí, en sortirà un disc en directe, el desè àlbum de la meva carrera i el primer en viu. Gravarem alguns concerts més endavant perquè el repertori anirà variant i volem veure quins temes funcionen millor per gravar-los.
Deu discos en vint anys. És molt prolífic, no?
El mercat t’obliga a treure coses noves perquè no t’oblidin. Això et porta a invertir i a endeutar-te més per mantenir aquest ritme, i potser hi ha discos que fluixegen més que d’altres, perquè de vegades necessites més temps per fer les coses bé. M’hauria agradat no dependre tant dels meus deutes.
Més si aposta per l’autogestió.
Si jo necessito 25.000 euros per pagar la gravació d’un disc, el meu projecte no genera tants diners i he de demanar-los al banc o als meus propis seguidors, que és més maco. Acaba cansant, aquesta necessitat d’endeutar-te cada dos anys.
I el que guanya en directe?
Per una qüestió ètica, no he volgut cobrar més de 2.000 euros per concert. Això em permet viure i pagar la gent que treballa amb mi, però no em dona capacitat d’inversió.
És un caixet molt barat, no?
Jo no vull fer especulació amb la música, tot i que sembla que, com més car ets, millor et valoren en aquesta indústria. Però funcionem bé així: puc pagar bé els meus treballadors, molt millor que algunes propostes musicals que cobren deu vegades el que cobro jo i que han creat una bombolla contraproduent.
Ha qüestionat públicament la creació d’un oligopoli musical.
Sí, perquè cada vegada el sector de la música s’està concentrant en unes poques empreses que tenen molt de poder i això ho està patint moltíssima gent. Tothom sap com funciona aquest sector i l’administració pública ho tolera i hi posa molts diners. Això és insostenible i s’ha de denunciar. Hi ha centenars de músics que m’han escrit per donar-me les gràcies.
No li fan por les represàlies?
No, perquè no soc un músic que actuï en festivals, potser pel meu estil o per la meva ideologia. Hi tinc molt poc a perdre.
Ara dirigeix L’Aixeta, un pas més cap a l’autogestió.
L’Aixeta és una plataforma de micromecenatge continu. El que fem és posar a disposició dels creadors unes eines digitals perquè puguin rebre suport econòmic regular dels seus seguidors, amb els quals creen una comunitat de mecenatge. Ja hi ha implicats uns 150 creadors, tant de música com de projectes editorials, pòdcasts, revistes i altres projectes culturals i comunicatius en llengua catalana.
Què farà després de la gira?
Tinc un projecte de literatura infantil i juvenil, que sempre m’ha interessat. Em ve molt de gust tenir el meu propi segell editorial per publicar tant coses meves com d’altres autors, per apropar determinats temes socials i culturals als més menuts. El primer llibre sortirà la primavera del 2025. Vull deixar de dependre econòmicament dels concerts per poder dedicar-me a altres coses dins la cultura .