Un lloc de resistència

Seria una llàstima que, estre­nat enmig de tan­tes pel·lícules abri­llan­ta­des amb nomi­na­ci­ons als Oscar, passés des­a­per­ce­but aquest extra­or­di­nari docu­men­tal de Nico­las Phi­li­bert rodat a l’Ada­mant, una estruc­tura flo­tant amar­rada en un moll pari­senc del Sena on fa anys fun­ci­ona un cen­tre de dia que, vin­cu­lat a l’hos­pi­tal Saint-Mau­rice, acull per­so­nes que patei­xen un tras­torn men­tal: tre­ba­llant-hi un equip de psi­quia­tres, psicòlegs i infer­mers, hi tro­ben un espai on, par­ti­ci­pant en la seva orga­nit­zació, sen­tir-se menys sols i expli­car-se, desen­vo­lu­par acti­vi­tats cre­a­ti­ves i com­par­tir-les, adqui­rir recur­sos per afron­tar la vida ordinària. El cas és que mereix una bona atenció Sur l’Ada­mant, ava­lat per l’Os d’Or al millor film de la dar­rera Ber­li­nale, que aviat cele­brarà una nova edició, con­ce­dit per un jurat pre­si­dit per l’actriu Kris­ten Stewart.

Entre nosal­tres, el nom de Nico­las Phi­li­bert, del qual s’ha estre­nat poquíssim a l’Estat espa­nyol, pot sonar en relació amb un altre gran docu­men­tal que va tenir-hi una prou bona recepció, Être et avoir (2002), on es mos­tren les difi­cul­tats i les satis­fac­ci­ons de l’apre­nen­tatge a través de la quo­ti­di­a­ni­tat d’una escola rural unitària de l’Alvèrnia menada per un mes­tre, Geor­ges López, amb ascendència anda­lusa. D’això, però, fa molt de temps.

El cas és que no és el pri­mer cop que Phi­li­bert (del qual també podria des­ta­car-se La ville Louvre, film del 1990 que mos­tra les entra­nyes del museu pari­senc, i Le pays des sourds, que, rea­lit­zat el 1992, fa una immersió en la sor­desa pro­funda) fa atenció a per­so­nes amb pro­ble­mes de salut men­tal i a for­mes terapèuti­ques alter­na­ti­ves a la psi­quia­tria tra­di­ci­o­nal: La moin­dre des cho­ses (1995) segueix el procés de cre­ació d’un mun­tatge tea­tral per part de paci­ents i tera­peu­tes a la clínica psi­quiàtrica La Borde.

Tant a La moin­dre des cho­ses com a Sur l’Ada­mant el cine­asta francès s’acosta a per­so­nes estig­ma­tit­za­des (a vega­des fins temu­des) amb sen­si­bi­li­tat i el res­pecte degut, però sobre­tot amb una volun­tat de conei­xe­ment que fa que, escol­tant-les, puguem adqui­rir una visió més amplia de la huma­ni­tat. També fa que ningú pugui sen­tir-se aliè a la fra­gi­li­tat d’aques­tes per­so­nes: no són “ells” i els “altres”, sinó tots nosal­tres embar­cats en les difi­cul­tats de viure, però també en la recerca del que dona sen­tit a l’existència humana i l’enri­queix.

L’expressió artística és fona­men­tal a l’Ada­mant. Molts dels que s’hi acu­llen sem­pre han tin­gut una sen­si­bi­li­tat cre­a­tiva; d’altres la desen­vo­lu­pen. És així que els veiem fent música, can­tant, ballant, pin­tant, lle­gint, escri­vint. Si Phi­li­bert ha vol­gut fer una pel·lícula sobre l’Ada­mant (que va conèixer fa anys quan van con­vi­dar-lo a pre­sen­tar i deba­tre un docu­men­tal seu) és perquè el con­si­dera un lloc de resistència: com es diu en una nota al final, en un món on pen­sar sovint només és enca­se­llar i la sin­gu­la­ri­tat es repri­meix, hi ha espais que pro­cu­ren man­te­nir la funció poètica de la huma­ni­tat i el llen­guatge.