Cinema

Mirador

Més dones que mai

Els pre­mis Gaudí tenen la par­ti­cu­la­ri­tat (o la raresa, pròpia del país) de tenir dues cate­go­ries a la millor pel·lícula que, esta­bler­tes a par­tir d’una divisió lingüística, sem­blen pràcti­ca­ment equi­va­lents en importància: una des­taca les pro­duc­ci­ons par­la­des major­ment en català i l’altra aque­lles que ho són en un altre idi­oma, que sol ser el cas­tellà. En la resta de cate­go­ries, unes i altres pro­duc­ci­ons es bar­re­gen, de manera que, a banda del que es con­si­deri sobre els mèrits de cadas­cuna, es fa difícil pro­nos­ti­car quina pot ser la gua­nya­dora (i fins quina ho és més un cop con­ce­dits els pre­mis) encara que n’hi hagi que lide­rin les nomi­na­ci­ons. En aquesta edició, son dues en català: Cre­a­tura, d’Elena Martín, en té quinze i Saben aquell, de David Tru­eba, tretze. Tot i el que he dit, pot­ser és cert que sem­pre tenen més pes les pel·lícules par­la­des en català.

El cas és que Martín i Tru­eba estan nomi­nats a la millor direcció, però en aquesta cate­go­ria també hi apa­reix Isa­bel Coi­xet (Un amor, que aspira a set guar­dons més, entre els quals el de la millor pel·lícula en llen­gua no cata­lana) i Agustí Villa­ronga, sense que Loli Tor­menta tin­gui cap altra nomi­nació, un reco­nei­xe­ment pòstum al cine­asta. La direc­tora, Esti­ba­liz Urre­sola, d’un altre dels films, 20.000 espe­cies de abe­jas, amb més nomi­na­ci­ons (vuit, començant per la de la millor pel·lícula no par­lada en català, en el seu cas en cas­tellà i euskera) ha sigut rele­gada a la direcció nove­lla, on com­pe­teix, entre altres, amb Laura Ferrés, que, amb La imatge per­ma­nent, també s’ha colat en la cate­go­ria dels millors films en català tot i que, de fet, s’hi parla més en cas­tellà cen­trant-se en dues immi­grants anda­lu­ses amb un vin­cle incert, però sobre­tot con­si­de­rant que pot­ser el llarg­me­tratge més arris­cat i des­con­cer­tant produït l’any pas­sat a Cata­lu­nya.

En tot cas, hi ha un ele­ment relle­vant en les dues cate­go­ries prin­ci­pals que tenen efecte en la resta: sis de les vuit (tres de qua­tre en cada cas) nomi­na­des són a pel·lícules diri­gi­des per dones: no és per res perquè fa temps que les cine­as­tes juguen un paper fona­men­tal en el cinema produït a Cata­lu­nya. Pel que fa a les que són en català, l’única diri­gida per un home és Saben aquell, amb la qual David Tru­eba aborda amb la seva bon­ho­mia el còmic Euge­nio, paper pel qual es podria pen­sar que David Ver­da­guer té el Gaudí asse­gu­rat si no fos que Enric Auquer li fa molta com­petència amb El mes­tre que va pro­me­tre el mar. Res­pecte als films en llen­gua no cata­lana, l’excepció mas­cu­lina hi és amb els dos direc­tors debu­tants (Ale­jan­dro Rojas i Juan Sebastián Vásquez) d’Upon Entry, un thri­ller dramàtic i psi­cològic en què una pare­lla, amb els papers per resi­dir a Miami, desem­barca a l’aero­port de Nova York i és sot­mesa a un inter­ro­ga­tori exte­nu­ant.

Part dels films diri­gits per dones nomi­nats en les dues cate­go­ries prin­ci­pals no són ali­ens a una sen­si­bi­li­tat femi­nista. Ho exem­pli­fica Cre­a­tura, amb la qual Elena Mar­tin exposa la repressió, els per­ju­di­cis i els tabús que han fet i fan que tan­tes dones tin­guin una relació con­flic­tiva amb el propi cos i la sexu­a­li­tat. També es podria creure que ho fa Un amor en mos­trar una dona asset­jada pel mas­clisme en una població rural on s’hi refu­gia fugint d’alguna cosa. Tan­ma­teix, amb traç grui­xut, Isa­bel Coi­xet es decanta per mos­trar la sub­missió del per­so­natge a un amant fosc. Un amor està pro­ta­go­nit­zada per Laia Costa, que, a més de ser una ferma aspi­rant al premi a la millor actriu per aquest film, també inter­preta una dona en crisi que es refu­gia en un lloc rural a Els encan­tats, pel·lícula d’Helena Trapé que, només amb tres nomi­na­ci­ons, no sem­bla des­ti­nada al premi a la millor pel·lícula en llen­gua cata­lana. El joc està entre l’aspror de Martín i la ten­dresa de Tru­eba. Pel que fa a la millor pel·lícula en llen­gua no cata­lana, no sé sap mai què pot pas­sar amb Coi­xet, però es diria que, tot i la sen­si­bi­li­tat d’Esti­ba­liz Urre­sola en abor­dar a 20.000 espècies d’abe­lles un per­so­natge infan­til que nos’iden­ti­fica amb el sexe assig­nat, és ben pos­si­ble un reco­nei­xe­ment a El mes­tre que va pro­me­tre el mar per la seva con­tri­bució a la memòria d’un mes­tre català assas­si­nat pels fei­xis­tes en un poble de Bur­gos, al començament de la guerra civil, que no tant pels seus mèrits for­mals.

Sigui com sigui, no sem­bla un mal any pel cinema divers produït a Cata­lu­nya.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Els nostres subscriptors llegeixen sense anuncis.

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia