Més dones que mai

Els premis Gaudí tenen la par­tic­u­lar­i­tat (o la raresa, pròpia del país) de tenir dues cat­e­gories a la mil­lor pel·lícula que, es­tablertes a par­tir d’una di­visió lingüística, sem­blen pràcti­ca­ment equiv­a­lents en im­portància: una destaca les pro­duc­cions par­lades ma­jor­ment en català i l’altra aque­lles que ho són en un altre id­ioma, que sol ser el castellà. En la resta de cat­e­gories, unes i al­tres pro­duc­cions es bar­regen, de man­era que, a banda del que es con­sid­eri sobre els mèrits de cadas­cuna, es fa difícil pronos­ticar quina pot ser la guanyadora (i fins quina ho és més un cop con­ced­its els premis) en­cara que n’hi hagi que lid­erin les nom­i­na­cions. En aque­sta edició, son dues en català: Crea­tura, d’Elena Martín, en té quinze i Saben aquell, de David Trueba, tretze. Tot i el que he dit, potser és cert que sem­pre tenen més pes les pel·lícules par­lades en català.

El cas és que Martín i Trueba estan nom­i­nats a la mil­lor di­recció, però en aque­sta cat­e­go­ria també hi apareix Is­abel Coixet (Un amor, que as­pira a set guardons més, entre els quals el de la mil­lor pel·lícula en llen­gua no cata­lana) i Agustí Vil­laronga, sense que Loli Tor­menta tin­gui cap altra nom­i­nació, un re­coneix­e­ment pòstum al cineasta. La di­rec­tora, Es­tibaliz Ur­resola, d’un altre dels films, 20.000 es­pecies de abe­jas, amb més nom­i­na­cions (vuit, començant per la de la mil­lor pel·lícula no par­lada en català, en el seu cas en castellà i euskera) ha sigut rel­e­gada a la di­recció novella, on com­peteix, entre al­tres, amb Laura Ferrés, que, amb La imatge per­ma­nent, també s’ha colat en la cat­e­go­ria dels mil­lors films en català tot i que, de fet, s’hi parla més en castellà cen­trant-se en dues im­mi­grants an­daluses amb un vin­cle in­cert, però so­bre­tot con­sid­er­ant que potser el llargme­tratge més ar­riscat i de­scon­cer­tant produït l’any pas­sat a Catalunya.

En tot cas, hi ha un el­e­ment rell­e­vant en les dues cat­e­gories prin­ci­pals que tenen efecte en la resta: sis de les vuit (tres de qua­tre en cada cas) nom­i­nades són a pel·lícules di­rigides per dones: no és per res perquè fa temps que les cineastes juguen un paper fon­a­men­tal en el cin­ema produït a Catalunya. Pel que fa a les que són en català, l’única di­rigida per un home és Saben aquell, amb la qual David Trueba aborda amb la seva bon­ho­mia el còmic Eu­ge­nio, paper pel qual es po­dria pen­sar que David Verda­guer té el Gaudí as­se­gu­rat si no fos que Enric Au­quer li fa molta com­petència amb El mestre que va prome­tre el mar. Re­specte als films en llen­gua no cata­lana, l’ex­cepció mas­culina hi és amb els dos di­rec­tors debu­tants (Ale­jan­dro Rojas i Juan Se­bastián Vásquez) d’Upon Entry, un thriller dramàtic i psi­cològic en què una par­ella, amb els pa­pers per re­sidir a Miami, de­sem­barca a l’aero­port de Nova York i és sotmesa a un in­ter­roga­tori ex­ten­u­ant.

Part dels films di­rig­its per dones nom­i­nats en les dues cat­e­gories prin­ci­pals no són aliens a una sen­si­bil­i­tat fem­i­nista. Ho ex­em­pli­fica Crea­tura, amb la qual Elena Mar­tin ex­posa la re­pressió, els per­ju­di­cis i els tabús que han fet i fan que tantes dones tin­guin una relació con­flic­tiva amb el propi cos i la sex­u­al­i­tat. També es po­dria creure que ho fa Un amor en mostrar una dona as­set­jada pel masclisme en una població rural on s’hi refu­gia fug­int d’al­guna cosa. Tan­mateix, amb traç gruixut, Is­abel Coixet es de­canta per mostrar la sub­missió del per­son­atge a un amant fosc. Un amor està pro­tag­o­nitzada per Laia Costa, que, a més de ser una ferma as­pi­rant al premi a la mil­lor ac­triu per aquest film, també in­ter­preta una dona en crisi que es refu­gia en un lloc rural a Els en­can­tats, pel·lícula d’He­lena Trapé que, només amb tres nom­i­na­cions, no sem­bla des­ti­nada al premi a la mil­lor pel·lícula en llen­gua cata­lana. El joc està entre l’as­pror de Martín i la ten­dresa de Trueba. Pel que fa a la mil­lor pel·lícula en llen­gua no cata­lana, no sé sap mai què pot pas­sar amb Coixet, però es diria que, tot i la sen­si­bil­i­tat d’Es­tibaliz Ur­resola en abor­dar a 20.000 espècies d’abelles un per­son­atge in­fan­til que nos’iden­ti­fica amb el sexe assig­nat, és ben pos­si­ble un re­coneix­e­ment a El mestre que va prome­tre el mar per la seva con­tribució a la memòria d’un mestre català as­sas­si­nat pels feix­istes en un poble de Bur­gos, al començament de la guerra civil, que no tant pels seus mèrits for­mals.

Sigui com sigui, no sem­bla un mal any pel cin­ema divers produït a Catalunya.