Les dones desficioses d’Eva Baltasar

Eva Baltasar ha aplegat les seves tres primeres nouvelles en aquest volum titulat Tríptic. Llegides una darrere de l’altra, entenem millor la idea de la trilogia. Tots tres llibres estan protagonitzats per dones desficioses, que semblen viure una recerca sense aturador. Són dones que es busquen, que busquen “el nucli” de la seva existència. Innominades, totes tres. Diríem que poc sociables, tot i que tenen prou habilitat per seduir, per trobar companyes de desig. La protagonista de Mamut, que ha decidit fugir de la ciutat i habitar un mas a la muntanya, defensa que “les colònies m’inquieten, tant li fa si són de persones, animals o plantes”. Es troba al mig d’un bosc, hi experimenta una mena de nàusea sartriana (o roquentiana). Vol ser mare, i està decidida a trobar un home que la prenyi. La protagonista de Boulder —cuinera: passa de treballar en un vaixell a ser propietària d’una food truck a Reykjavík— també comença a experimentar el tedi, o l’angoixa, en aquest cas quan la seva dona, Samsa, pren el determini de ser mare. La protagonista de Permagel ha fet d’au-pair a Escòcia, però no té gaire clara la seva orientació professional. Llicenciada en Història de l’Art, es plany de no haver estat prou valenta per estudiar Belles Arts. Va tenint amants, bé que no té gens d’interès a viure l’experiència de la maternitat. Més aviat s’hi mostra refractària, tot i la connexió que sent amb una neboda seva, potser per causa del seu allunyament familiar: “La família, quin dissolvent magnífic!”.

Les tres novel·les estan escrites en primera persona. Això que destaco del soliloqui —un punt obsessiu— de la primera es podria aplicar, també, a les altres dues: “És ara, en aquest límit, que em sento viva, viva com mai”. La protagonista de Mamut, abans de saber que ha quedat embarassada, afirma: “Vull que la vida em passi per sobre [...]. Sentir-me viva és carregar pes ara que sé que el puc suportar”. Inequívocament individualistes, no encaixen en cap convenció social, ni de gènere. Com si no es cansessin mai de buscar formes de llibertat assumibles. Un nucli específic, intransferible.

Abans de publicar aquestes tres novel·les que l’han convertida en la veu literària catalana de més projecció internacional, Eva Baltasar havia tret onze llibres de poesia. La concepció lírica de la seva narrativa és evident. En els títols mateix: en el seu gruix simbòlic. A Permagel, el personatge reconeix que té “un bon recobriment [...]: la duresa del glaç preserva un món habitable, només que s’ha adormit”. A Boulder, Samsa diu de la protagonista que s’assembla “a les grans roques solitàries que hi ha al sud de la Patagònia”. A Mamut, la protagonista conclou: “Aquella claror desmesurada em feia sentir fèrtil, me l’empassava com una medicina, creia en ella, en la seva funció preparatòria que convertia el meu ventre en una capella”. Per escriure frases com aquestes, calia una preparació lírica (la dedicatòria de Permagel és ben explícita: A la poesia, per permetre-ho). El relat ens presenta una dona que decideix viure fora del món. O lluny del món, si més no. A tocar del mas que habitarà, hi ha una ermita, i un pastor revellit, com a Solitud, bé que aquest està molt més embrutit que el de Víctor Català. La solitud de la protagonista és encara més extrema que la de les altres dues: “Tinc la il·lusió que potser de nit sentiré serrar els corcs, que seran bona companyia”. La dona, una mica més endavant, confessa que “vaig arribar a pensar que la història de la humanitat era la del caliu”. A Boulder també hi trobem la soledat de la jove que ha resolt enrolar-se en un vaixell com a cuinera: “El vaixell ens cova dins del seu líquid, ens estima, ens nodreix”. L’amor, assegura, “sempre empeny enfora”, mentre que la soledat “tiba cap endins”. Buc o mas.

En el monòleg de cada una de les històries hi ha, doncs, una poderosa reducció poètica: la consciència de les tres dones s’expressa a través de gestos memorables. El que pensen o senten (o el que creuen sentir) els personatges pesa més que el que arriben a fer. El desig sempre manté un litigi amb la figura de l’altre (o de l’altra): “No puc evitar mirar-la, com quan t’aboques per la borda i descobreixes que hi ha un tauró”. Tríptic forma una obra sòlida. Se’n desprèn, entre altres lliçons, que no podem aspirar a cap mena de veritat absoluta. Ni absoluta: a cap mena de veritat, potser.