Qui ha tingut cura dels artistes de Girona?

Quina metàfora més oportuna! El dia que ens trobem per veure i comentar juntes l’exposició del vintè aniversari de la Fundació Valvi de Girona, Maguí Noguer, la seva directora des del minut u, està afònica. Si les sales de la Casa de Cultura, on s’ha muntat la mostra, haguessin estat en silenci, encara, però just coincidim amb una visita guiada i Noguer, que xerra, inaudible, pels descosits, ha de fer un sobreesforç perquè jo l’entengui. Dic, i ja em perdonarà ella, que és una metàfora oportuna perquè aquesta ha estat exactament la feina que ha fet la Valvi des del març del 2004: donar veu a uns artistes desatesos per una societat sorda, des del polític de torn que ha posat l’art a la cua de les seves prioritats fins a la gent corrent que, tot sigui dit, tampoc ha tingut gaires ocasions per conèixer el treball d’aquests artistes.

És obvi que la Valvi no existiria sense el seu fundador, l’empresari Joaquim Vidal, però tan cert és també que no s’hauria forjat la identitat que té sense Noguer al capdavant de la programació. La Maguí va tenir clar tot d’una per quins artistes calia apostar, que resumeix en poques paraules: “Els que estan en terra de ningú.” I això serveix per als joves a qui no es dona ni una oportunitat; els de mitja carrera, és a dir, els que despunten quan apareixen i després el mercat de l’art reemplaça per les últimes tendències (com fan les grans botigues de moda, que gairebé cada setmana canvien les col·leccions de roba); els que no han parat de treballar durant 40 o 50 anys i acaben igualment oblidats, i els que s’han retirat per motius de salut o perquè ja no tenen energia per continuar lluitant. D’aquests darrers, Noguer no oblidarà mai la cara que va posar l’olotí Joan Puig Manera (1921-2013) quan va visitar la seva exposició, l’endemà que s’inaugurés, amb cadira de rodes i anímicament destrossat per una depressió que arrossegava des del final de la seva estada a París. “Veure’l feliç donava sentit a tot.” Va morir al cap de poc.

Puig Manera és un dels 120 artistes presents en el projecte de celebració del vintè aniversari de la fundació, que s’ha teixit amb les obres del seu propi fons d’art, un llegat de memòria: de cada exposició, la Valvi i els autors n’han acordat una donació, que de fet és una forma de pagament del catàleg (sí, allò que abans es publicava per deixar un testimoni documental, i de què ara cada vegada més les institucions artístiques, privades però també públiques, prescindeixen.) “A les exposicions que fem tot està a la venda, però mai hem cobrat cap percentatge”, remarca Noguer, que enyora els temps en què de les sovint 50 obres que formen les mostres, potser mitja dotzena trobaven destí. “Això es va acabar amb la crisi del 2008. El col·leccionisme mitjà ha desaparegut.”

A la Casa de Cultura, Noguer; la historiadora de l’art Germina Bastardas, adjunta a la direcció de la Valvi; la galerista i marxant d’art Maria Antònia Bagué, i l’historiador de l’art Enric Tubert han optat per un muntatge que mira de recrear “la casa d’un col·leccionista”, vol dir que defuig l’ordre rígid dels museus i fa predominar el gust per les barreges d’èpoques i estils, com un divertiment. Per exemple, Puig Manera comparteix paret amb Pere Bellés (1965), a qui per casualitat em trobo al carrer abans d’entrar a la Casa de Cultura amb el catàleg sota el braç de l’exposició Terrassa, la ciutat recosida, que fins a l’1 de març es pot veure a l’Escola Municipal d’Art. Bellés, terrassenc desplaçat a Cadaqués, va perpetrar aquest treball amb les 673.435 passes que va fer a la seva ciutat natal. Una altra bona metàfora: la creativitat dels artistes no és màgica, sempre toca de peus a terra.

De la mateixa generació de Bellés, però molt diferent, és Manel Bayo (Salt, 1966), que es manifesta al circuit amb una peça que fa d’enllaç amb el precedent de la Fundació Valvi, la Fundació Studium. Bayo va guanyar un dels concursos de pintura jove, el 1999, d’aquella primera aventura de mecenatge de Joaquim Vidal. Però amb el segell Valvi, l’obra inaugural del fons va ser una escultura de Jordi Bosch Barraca (Banyoles, 1957), de la seva sèrie d’escales, que va presentar el 2004. L’última incorporació és un Narcís Gironell (Beuda, 1969), amb exposició en curs a la Valvi (fins al 27 de febrer).

Més aviat penúltima, perquè la mostra ensenya la poteta dels ingressos previstos a recer de les mostres que vindran. El 2025, per exemple, n’hi haurà una de dedicada a Michelle Wilson, nascuda a Sud-àfrica i arrelada a Púbol. Al pati de la Casa de Cultura, llueix una enorme gàbia amb un bitllet dins que ens posa davant del mirall de la follia humana pel diner. No serà aquesta però una de similar la que enriquirà la col·lecció de la fundació. Wilson és una de les quinze firmes nascudes fora de Catalunya que han trobat aixopluc a la Valvi. “L’únic que compta és que tinguin taller a les comarques gironines.” Com Radu Adrian Puiu, d’origen romanès i català des dels 12 anys. Noguer el va descobrir en una exposició semiclandestina a Figueres quan tenia vint i pocs anys. Ara viu als Alps i treballa en una fleca.

Potser és l’artista més jove que ha exposat mai a can Valvi. El més gran, un pes pesant, Josep Amat (1901-1991), però no amb les pintures que col·lecciona amb tanta passió la baronessa Thyssen sinó amb els seus dibuixos. Noguer no s’ha deixat enlluernar mai per la cosa comercial. Que la ceràmica està bandejada? Se’n va tota decidida al taller d’Emili Biarnés (1956), a Cervià de Ter. Un dels seus escultors de capçalera és Narcís Costa, que va per lliure des de Roses. “Ni la Fundació Vila Casas el té als seus fons!”

També fa plorar per dins que Pau Baena morís la tardor passada als 62 anys sense saber que es preparava l’exposició. En aquest cas, la seva família ha deixat una obra ben representativa de la seva carrera. I qui en vida Noguer va perseguir insistentment per fer-li una retrospectiva i no hi va haver manera de convèncer és Francesc Torres Monsó. Però sí que els va regalar una obra per a una exposició solidària.

Les escultures de les lletres toves de Torres Monsó, situades a quatre passes de la Casa de Cultura, estan rovellades, una aaaltra metàfora oportuna per al debat que s’organitzarà el 27 de febrer amb el títol Què passa a Girona, que no hi ha un espai on veure les obres d’art dels nostres artistes de forma permanent?. Hi estan convidats els representants de tots els partits, perquè això no va d’ideologies sinó de sensibilitat i de responsabilitat. Potser sí que passa alguna cosa estranya a Girona, però, ja se sap, no hi ha més sord que el que no hi vol sentir.