Concerts com el que va oferir, aquest dilluns, musicAeterna, dins la temporada d’Ibercàmera, són els que fan trontollar els fonaments i el sentit, en cas d’existir, de la crítica musical. Ja em perdonarà un esteta com Oscar Wilde que estava convençut que el crític era un artista. Penso, però, que qualsevol intent de crítica seriosa ha d’incloure també un punt d’investigació psicològica en voler comprendre la personalitat, en aquest cas la del director Teodor Currentzis (Atenes, 1972), en totes les seves contradiccions. I ja ens va ensenyar un hermeneuta com Hans Georg Gadamer que l’altre pot tenir sempre raó.

Podem assegurar com, objectivament, dilluns van haver-hi dos concerts. Una primera part tirant a anodina, de pur tràmit, malgrat comptar amb el concurs de l’excel·lent fortepianista Olga Pashchenko (Moscou, 1986) com a solista en el més que romàntic Concert per a piano 24 en do menor, K.491 (1786) de W.A.Mozart (1756-1791), on va emprar la còpia d’un instrument històric Anton Walter que va haver de fer front a una orquestra d’allò més nodrida, però sobretot a una sala excessivament gran. Només hi havia dues solucions: o tocar el concert en una altra sala, el Palau de la Música hagués funcionat perfectament, o tocar amb un piano modern. La solució d’ampliar l’instrument va acabar sent una mica nyap perquè va situar l’orquestra i la solista en dos plans sonors diferents que van impedir extreure millor resultat del diàleg solista/orquestra. Fora de programa encara se’ns va oferir l’únic primer moviment conservat del Concert per a piano i orquestra de cordes en Re Major de l’ucraïnès Dmitri Bortniansky (1751-1825), dedicat a la Gran Duquessa de Rússia Maria Fyodorovna. El fet que l’orquestra fos integrada només per corda va contribuir a un resultat més feliç que la solista va voler acabar de brodar amb un bis: el Presto agitato de la Sonata núm.14, opus 27 de Beethoven. Ras i curt: ens quedem amb les ganes de tornar a escoltar a Olga Paschenko amb unes condicions de sala i/o instrument pertinents.

Tota una història ben diferent va ser la interpretació del celebèrrim Rèquiem en re menor, K.626 (1791) de Mozart, on Currentzis s’hi aproxima amb una teatralitat i efectisme sonor que són marca de la casa. Són aquestes característiques, en mans de dos instruments coral i orquestrals antològics, les que permeten descobrir detalls sonors mai escoltats o assolir unes versions plenes de comunicació i expressió que fan embogir al públic. L’altra cosa és si aquestes característiques són les més apropiades per a una Missa de difunts que, segons Nikolaus Harnoncourt, és l’única obra de Mozart veritablement autobiogràfica i on es llança a una reflexió-meditació sobre la realitat de la mort per acabar convencent-se com “la mort és la veritable amiga de l’home”. Amb una sonoritat de gran intensitat, un desplegament a cor què vols dels timpani, vam escoltar una versió personal on no pot negar-se que Currentzis no sàpiga el que fa. Usant la foscor de la sala, els afegits interpretatius de la Música fúnebre maçònica, K.477, de l’Introitus del Rèquiem gregorià, del polèmic fragment d’un Amen fugat per al final del Lacrimosa, vam ser submergits en la màgia sonora currentziana encara que sigui, en ocasions, a costa de portar la música cap als seus terrenys i a una voluntat interpretativa plena d’efectismes. En acabar un pot arribar a preguntar-se si ha escoltat més Mozart que Currentis o més Currentzis que Mozart. No ho sap respondre el cronista. Si sap que estem davant d’un artista en majúscules, d’un home de geni on voler comprendre les aparents contradiccions és més difícil que acceptar com en, efecte, Currentzis té raó. La raó de Teodor Currentzis.