A Contra Blues: “A Barcelona es graduen cada any ple de músics que després no tenen on tocar”

L’Spitfire era un avió de caça anglès utilitzat per la Royal Air Force britànica durant la Segona Guerra Mundial. Disseny elegant, motor Rolls Royce i capacitat enorme per realitzar maniobres trepidants. El fet que s’erigís en tot un símbol de la resistència britànica durant aquell conflicte ha motivat al grup de música barceloní A Contra Blues (històrics guanyadors del prestigiós European Blues Challenge d’ara fa deu anys, entre moltes altres gestes) a titular amb aquesta paraula, Spitfire, el seu nou disc, ja que, per al blues i el rock & roll a la ciutat de Barcelona, ells, d’alguna manera, també assumeixen el paper de “resistència”. “I tant que ho som!”, s’exclama, amb tot l’orgull del món, Héctor Martín, guitarrista d’una formació que completen Alberto Noel Calvillo (guitarra), Joan Vigo (baix), Vïctor López (bateria) i el carismàtic Jonathan Herrero com a cantant. “A Barcelona ja no queden gaires bandes que apostin per aquestes músiques com ho fem nosaltres, tot i que això no vol dir que no existeixin: porten divuit anys tocant, hi ha gent que ve als concerts i ens compra els discos, i tenim la sensació, d’un temps ençà, d’estar rendint com a banda a un nivell màxim”.

La presentació de Spitfire tindrà lloc avui a Barcelona (Luz de Gas), com a part d’un cicle, Curtcircuit, que té com a objectiu visibilitzar la feina de les sales de concerts. “Tenim un problema molt gran amb la falta de sales”, alerta Martín, a qui es pot veure tocant en molts altres projectes nascuts a la ciutat. “No s’està apostant per la cultura de proximitat, falta proteccionisme i tot es redueix als grans festivals. A Barcelona es graduen cada any ple de músics que després no tenen on tocar. Quan vam començar ja s’olorava certa decadència, però, actualment, a Barcelona, aquesta ja és total! En cada barri de la ciutat, com passa ja en tantes altres ciutats d’Europa, haurien d’existir locals on poder anar a escoltar música amb total normalitat”.

Spitfire, segons afirma el guitarrista, és un disc “continuista” amb els anteriors, impregnats també de músiques com el soul o el rhtyhm & blues, però amb un “punt més lluminós”. “Té més calidesa, ritmes una mica més ballables...”, assenyala. Coincideix amb el divuitè aniversari de la banda, formada per músics que van començar “passant la gorra a Portal d’Àngel” i que, a còpia d’esforços, han acabat trobant un racó no únicament a Catalunya i la resta de l’Estat (dijous van actuar a León i divendres vinent ho faran a Tàrrega) sinó també en el circuit internacional. “Encara recordo quan vam anar amb els diners que havíem recollit al carrer a un concessionari a veure si, amb allò, podíem pagar l’entrada per a una furgoneta...”, explica. “Aquesta és la banda de la meva vida! És la banda am què he après aquest ofici!”. Blues de resistència. I per molts anys.