Muntadas, l’artista que no s’atura i que ens fa moure

Si el primer que et trobes en una galeria, només entrar, és una obra d’art en forma de catifa, t’atures en sec com si estiguessis al marge d’un precipici molt profund. I mires la catifa –igual que la que tens a casa per netejar els peus– amb aquell respecte del devot del segle XIII que quedava petrificat dins de les esglésies, on tocar una talla de la Mare de Déu deuria ser pecat.

“És clar que la pots trepitjar, és una catifa!”, em diu Antoni Muntadas amb un somriure sorneguer. Si m’ho diu l’artista, endavant. I em poso just a sobre de la frase de benvinguda que hi està estampada: … On vas? És típic en els treballs de Muntadas. Fer-nos preguntes que es claven dins del nostre cervell. Perquè ell sempre ha entès l’art per aprendre a aprendre’ns, per desxifrar la nostra forma de pensar i de relacionar-nos amb el món i per denunciar els mecanismes de manipulació del poder. Tot això perquè ens desempalleguem d’una punyetera vegada del mal hàbit de venerar els objectes artístics com si fossin talismans de no sé què i els entenguem com una eina de coneixement. 

Muntadas feia set anys que no exposava a Barcelona, cosa que no vol dir que durant tot aquest temps hagi estat parat, ni molt menys. Instal·lat a Nova York des del 1971 i volgudament nòmada, aquesta última època ha treballat principalment a Àsia. Als seus 82 anys conserva intactes les energies. A la capital catalana ha reaparegut ara per obrir la nova etapa de les galeries Joan Prats i Nogueras Blanchard, que s’han fusionat i estrenen seu al número 14 del carrer Méndez Núñez. Els responsables de l’espai, les germanes Patricia i Marta de Muga, Àlex Nogueras i Rebeca Blanchard, beuran de les seves respectives trajectòries per defensar “una genealogia d’artistes catalans que va de Tàpies a Lola Lasurt.” Passant, és clar, per Muntadas, vinculat a la Prats des dels anys noranta. La Prats Nogueras Blanchard també té seu a Madrid, un local que Nogueras Blanchard va inaugurar fa un any.

Paratopies (fins al 25 de maig) és el títol de l’exposició d’estrena, resplendent, que es nodreix de treballs de Muntadas mai vistos a Barcelona. Abans que corrin a buscar a Google el significat de paratopia, heus aquí el petit escrit que ha fet el pare d’aquest terme, el lingüista francès Dominique Maingueneau, a petició del mateix Muntadas: “L’art pot practicar-se a costa de la paratopia, d’una impossible pertinença a un lloc, a una comunitat, a una època o a una llengua. Per a trobar el seu lloc en l’espai paratòpic de l’Art, cal renunciar a ocupar plenament qualsevol lloc. Aquesta impossibilitat de pertinença no és una cosa que s’imposi als artistes: es desenvolupa a través de la seva creació. Han de construir, en el mateix moviment, les seves obres i la paratopia que les fa possibles. A partir d’aquí, no tenen una altra sortida que dedicar-se a una obra sense fi en una vida sense lloc.”

Fa 50 anys que l’activitat artística de Muntadas respon a aquest viure i crear “entre llocs, entre cultures, entre idiomes”. Contínuament amunt i avall, s’erigeix en un investigador de contextos, situacions i successos. Raona: “Viatjar no és únicament agafar un avió. No vaig als llocs, m’estic als llocs. Canviar de lloc vol dir entendre el lloc. No treballo mai individualment, sempre ho faig en equip amb gent dels llocs.” I hi afegeix: “El meu mètode és el projecte, no fer obres directament, sinó treballar processos que duren tres, cinc, set anys i que a vegades donen obres.” A la Prats Nogueras Blanchard hi ha dut una de les seves intervencions més emblemàtiques, en la darrera versió que va presentar a la biennal de Venècia, On Translation: La mesa de negociación II (1985-2005), una gran taula rodona amb piles de llibres que anivellen les seves potes desiguals, i amb què denuncia la mercantilització de la cultura, del saber i de la informació.

Muntadas s’apropia de les estratègies dels mitjans de comunicació, de la publicitat i de la propaganda política per donar la forma final de les seves obres, siguin fotografies, prints, vídeos o instal·lacions. A la mostra de Barcelona conviuen projectes de primera època, com Reflexões sobre a morte (1973), un catàleg d’imatges de taüts, del més precari al més sumptuós, i dues noves produccions, ... On vas? i la seva resposta, Keep moving, al cap i a la fi un clam autobiogràfic d’aquest Muntadas que no té aturador.

A Paratopias (Muntadas l’ha dedicat al dissenyador Enric Franch, amic i col·laborador, mort recentment), el públic també n’haurà de fer un, de desplaçament, ja que l’exposició s’expandeix fins al magatzem de la galeria, a l’antic Espai Poblenou (passatge Saladrigas, 5). “Un artista tant pot treballar al white cube com en un local ple de trastos”, diu Muntadas, que per a aquesta altra seu de la mostra ha seleccionat tres peces en què revisa, reactiva i s’empelta amb imatges de tres autors cinematogràfics: Joris Ivens, Jean-Luc Godard i Guy Debord.