Mor Alice Munro, Premi Nobel de literatura el 2013

L’escriptora canadenca Alice Munro (Wingham, Ontario, 1931), Premi Nobel de literatura el 2013, ha mort als 92 anys, segons han avançat mitjans del seu país. Patia demència des de feia més d’una dècada i vivia en una residència, on va perdre la vida dilluns passat.

Munro era una mestra, la reina segons els crítics, del relat curt. Quan va rebre el Nobel els acadèmics la van aclamar pel seu “harmoniós estil de relatar que es caracteritza per la seva claredat i realisme psicològic”. Van justificar la seva decisió per la seva “habilitat per mostrar les contradiccions dels éssers humans”. “És una fantàstica retratista dels homes”, va afegir, Peter Englund, secretari permanent de l’Acadèmia Sueca.

La decisió va sorprendre a alguns ja que Munro no va escriure mai novel·les –la joia de la corona narrativa. Altres van aplaudir la decisió ja que aquell Nobel rescabalava definitivament un gènere, els dels contes, que havia estat menystingut durant molt de temps per la crítica.

El cas de Munro va ser el d’una dona que va ser capaç de forjar el seu propi destí trencant motlles i anant a contracorrent. En una de les poques entrevistes que va concedir, a la revista The New Yorker (novembre del 2012), explicava que l’havien educat per pensar que “el pitjor que podia fer en la seva vida era cridar l’atenció”. Pertanyia a una rígida família presbiteriana. La seva mare era professora i el seu pare, granger. Va començar a estudiar periodisme i filologia anglesa a la Universitat de Western Ontario, però la va abandonar per casar-se el 1951. Va tenir tres filles i es va traslladar a Victòria, on el seu marit va obrir una llibreria. El 1972 es va divorciar i quatre anys més tard es va casar amb Gerald Fremlin. Fins que va emmalaltia va viure a Clinton, prop de la seva casa d’infància al sud-oest d’Ontario.

Va començar a escriure de jove i va publicar en diverses revistes, però no va editar el seu primer llibre de contes fins al 1968, Dance of the Happy Shades. El 1971 va publicar una col·lecció d’històries Lives of Girls and Women, i després van arribar títols com Who do you think you are? (1978), The Moons of Jupiter (1982), Runaway (2004), The View from Castle Rock (2006), i Too Much Happiness (2009), traduïda al català com Massa felicitat. El seu llibre més autobiogràfic va ser Estimada vida, on va incloure les seves quatre peces més personals.

Les seves obres tenien com a nexe comú l’escenari de petites ciutats on la lluita per unes condicions de vida acceptables provoca en ocasions conflictes morals. En el seu debut literari ja va anar acompanyada d’una definició que no l’abandonaria mai: “La mestressa de casa que troba temps per escriure relats.” En els seus relats Munro parlava sobretot de drames personals de la gent corrent, que havia de fer front a situacions límit o a cruïlles que marcarien la seva vida, per bé o per mal.

Al Canadà va ser batejada també com l’autora més propera a Txèkhov que havien tingut mai.