Música

Mayte Martín

Cantant

“La maduresa et fa valorar més l’essència de les coses”

L’artista barcelonina publica ‘Tatuajes’, un disc amb cançons de Violeta Parra, Víctor Jara, Jacques Brel i Joan Manuel Serrat

“El primer cop que escoltes aquestes cançons, ja saps que t’acompanyaran tota la vida”, diu Martín, que demà actuarà al Palau

La meva mare era brodadora i estava obsessionada amb els detalls, la qual cosa he heretat

A diferència d’aquells artistes que treuen un disc i, a continuació, el promocionen en una gira, Mayte Martín publica ara en disc (Tatuaje, Nuevos Medios) les adaptacions de Violeta Parra, Joan Manuel Serrat, Víctor Jara i Jacques Brel, entre d’altres noms totèmics de la cançó, que aviat farà un any ja va estrenar al Grec. “Així com no convé arrencar una poma d’un arbre quan encara està verda, és millor no dur a l’estudi cançons que no han madurat prou”, defensa convençudament la cantant, que, acompanyada de Nelsa Baró (piano i arranjaments), Guillermo Prats (contrabaix) i Vicens Soler (bateria), actuarà demà al Palau de la Música Catalana (20 h, de 25 a 52 euros) i el 4 d’agost a l’Escala en el marc de Portalblau.

Dedica el disc a la seva mare, que li va ensenyar, diu, a “reconèixer allò que és autèntic i honorar-ho com una religió”.
Diria que tots els meus discos, o gairebé, estan dedicats a ella i, en cadascun, hi reflecteixo una de les moltes coses que m’ha ensenyat. En aquest cas volia agrair-li la seva capacitat per fer-me adonar, de manera molt natural i espontània, quines són les coses amb prou pes per quedar-se dins teu per sempre.
Cadascuna de les dotze cançons que canta, per exemple.
Exacte. El primer cop que les escoltes ja saps que t’acompanyaran tota la vida. Escoltes Gracias a la vida, o Te recuerdo Amanda, o Ne me quitte pas –que, si em diguessin que demà desapareixeran totes les cançons del món menys una, aquesta és la que salvaria– i t’adones ràpidament que no són només “cançons boniques”, sinó més aviat tatuatges que se’t queden enganxats per sempre.
Com eren els seus pares?
La meva mare era brodadora i estava obsessionada amb detalls pràcticament imperceptibles, la qual cosa he heretat. Hi he tingut una connexió molt profunda i ha estat la meva mestra de vida. El meu pare, en canvi, posant discos de flamenc a casa, va donar-me la matèria primera, tot i que no ho va fer pas amb intenció d’alliçonar-me en res. El flamenc, però, em va arribar a través seu, i les eines per manejar-lo, més aviat a través de la meva mare.
Les escoltava a casa, de petita, aquestes cançons?
En la imaginación, de Marta Valdés, la vaig descobrir fa relativament poc, però la resta diria que m’han acompanyat tota la vida, sí. És per això, doncs, que plantejaven uns quants reptes. El més important és el respecte, que, atès que són cançons que ja han estat molt ben parides, ha de ser màxim. I aleshores hi ha el fet que aquests tatuatges no són només meus, sinó que els comparteixo amb bona part del públic, amb la qual cosa, més que un artista que “dona” i un públic que “rep”, tots fem una mica el paper de receptors.
Són cançons força versionades. Tenia la necessitat de deixar-hi un segell personal?
No, gens. Aquest rotllo de voler deixar la meva empremta mai no l’he tingut, jo. El que volia simplement era celebrar, homenatjar i agrair als autors que han creat tots aquests temes tan meravellosos. I, també, als que no en són els autors però també els han cantat, com Mercedes Sosa, que va fer un Gracias a la vida absolutament meravellós.
Hagués estat capaç de cantar tots aquests temes, en els seus començaments com a artista?
No, i fa deu anys tampoc. Pensava que aquestes cançons no em necessitaven, que qualsevol interpretació que en pogués fer seria pitjor. Ara no he canviat d’opinió, però la diferència és que no m’importa. Només volia sentir aquestes cançons vibrar en el meu pit.
Es diu que, amb l’edat, als artistes se’ls fa més fàcil destriar el què és important del que no. Hi està d’acord?
Sempre m’he sentit bastant capaç de fer-ho, jo, però sí que és veritat que la maduresa et fa valorar cada vegada més l’essència de les coses, i no tant les formes. Tècnicament, per exemple, cada vegada soc menys exigent. L’exigència la centro que hi hagi una profunditat en tot allò que faig.
Enguany es commemora el trentè aniversari del seu primer disc, ‘Muy frágil’. Hi veu una Mayte Martín molt diferent?
I tant! No m’hi identifico gens! Una cosa bonica que té això de fer discos, però, és que van deixant senyals de la teva evolució, i que pots escoltar-te cantant amb 29 anys i, després, amb 59, i veure com has canviat.
Sempre ha aparentat estar molt segura de tot allò que feia, però.
Sempre he tingut molt clar el què, el com, el quan i el per què. Per això continuo cantant. Tinc clar quin és el meu camí, i per això dono puntades de peu a totes les pedres que em vaig trobant!
En la biografia que, l’any passat, Pere Pons va dedicar a Tete Montoliu parla d’un catastròfic concert a Cerdanyola amb vostè en què el pianista es va estar autosabotejant tota la nit. Va ser tan bèstia com s’explica?
Ni t’ho imagines! Els que ho vam viure no ho oblidarem mai . Va ser totalment surrealista, però per a mi va ser una lliçó de supervivència. Quan vaig baixar de l’escenari vaig pensar: “Mayte Martín, et passi el que et passi a partir d’ara com a artista, tranquil·la perquè ho superaràs!”. El Tete, doncs, va ser un mestre... també en aquest sentit!



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.