“Odio això de ‘crear continguts’, jo faig cançons”

Bé, per fer el mateix que feia amb Berri Txarrak, no hagués aturat mai la banda! [riu]. Ara volia escriure música des d’un altre lloc i amb uns altres paràmetres. No sé si, com dius, és una antítesi o no, però sí que m’he desprès de moltes coses: el nom, l’etiqueta, la distorsió… En aquest disc em mostro sense artificis ni llocs on amagar-me. És un disc auster en què, fins i tot, em mostro vulnerable. És una ruptura quant a formes, però també crec que se m’hi identifica.

Sí, hi ha quelcom polític, també. Proposo, d’alguna manera, una desacceleració a molts nivells. Qüestiono, per exemple, la manera en què consumim la música. De fet, el verb ja t’ho diu... Hem deixat d’escoltar música per consumir-la, la qual cosa fa una mica de ràbia i por...

Tinc la impressió que, amb el culte a l’ego, o l’excés d’imatge, o oferint informació prèvia, li estem robant una mica l’ànima, a les cançons. A vegades sembla que el hype sigui més important que la cançó, i aquest disc sorgeix una mica com a reacció a tot això. Mai sé com serà un disc meu quan em poso a escriure’l, ni de quins temes parlaré, però sí que tenia molt clar que el publicaria tot de cop i sense avançaments perquè al public l’hi arribés d’una manera més pura. I, d’altra banda, m’agradava, també, la idea de treure’l en dilluns enlloc de fer-ho en divendres, que es quan suposadament cal treure els discos actualment per tal d’entrar en no sé quines playlists gràcies a no sé quins algoritmes. Volia saltar-me totes aquestes pantalles… i crec que ho he aconseguit!

És la dictadura de la novetat, sí. A vegades sembla que la música sigui d’usar i tirar, com els Kleenex. No sé massa qui imposa aquests ritmes, però topen de ple amb el què és la creació artística i amb el plaer de poder escoltar música amb una mica d’atenció. Odio això de ‘crear continguts’, jo faig cançons! Evidentment vull que aquestes cançons arribin a la gent i tinguin visibilitat, però no a qualsevol preu!

M’ha sortit un disc bastant català, eh? [riu]. Sóc molt fan d’El Petit. M’agradava molt el seu concepte sònic, que em sembla molt sòlid i inusual. Els vaig veure una vegada en directe i vaig constatar que allò que feien no eren quatre trucs d’estudi, van fer un concertasso! Hi vaig contactar, em van convidar a conèixer el Teatre de Cal Eril i em va semblar un lloc fascinant, amb tots aquells gossos i nens jugant, o les campanes de l’església, que es senten quan ets dins. Mai no havia fet un disc sense haver pràcticament assajat, la qual cosa t’empeny a haver de prendre un munt de decisions a l’estudi.

Sí, vaig veure que ell ho havia fet, però és casualitat! Jo sóc molt fan de Lisabö i la referència eren ells, Tortoise… tenia al cap fer-ho algun dia i aquest disc s’hi prestava bastant, ja que els patrons de bateria son molt senzills i et permeten fer aquest joc de miralls.

Hem avançat dos mil·límetres. No gaire més. Hi ha encara molts prejudicis, por, ignorància... i mandra, ja que el múscul per descobrir coses diferents, entre les quals música feta en aquestes llengües, a nivell generacional, està una mica atrofiat. Això dels algoritmes, i de tenir-ho tot a un clic, ens porta molts cops a que tothom escolti el mateix. Serveix perquè Taylor Swift passi de 200 a 400 milions de reproduccions, per dir una xifra, però no tant per descobrir propostes que circulen per altres carrils.

Va ser una experiència vital. Tècnicament el recordo com algú molt radical, ja que no hi havia ordinadors i tot era estrictíssimament analògic . El recordo, de fet, marcant cintes amb un cúter. Quan volia gravar una segona presa de veu, d’altra banda, em deia: “Segur que milloraràs la que ja has fet? Pensa que hi gravarem a sobre”. Volia fer el paper d’aquell àrbitre que, si no te n’enteres que hi és, vol dir que està fent bé la seva feina.