Un Degas a Todocolección per 926 euros

Aquesta és la història d’una persona que en aquests moments s’està estirant els cabells de ràbia i d’una altra persona que està fent salts d’alegria. La primera es va malvendre, el 2021, per 926 euros al portal Todocolección una obra signada per un dels reis Mides de l’art pensant que era una falsificació. Estava tan convençut que no era original que la va treure a subhasta per un trist euro. La persona que va marcar la puja més alta i se’l va quedar va fer alguna cosa més que rumiar en quina paret se’l penjaria: va encarregar un estudi per confirmar o per descartar l’autoria i… Bingo!, és un Edgar Degas autèntic que podria valer dotze milions d’euros. La troballa d’aquesta obra, un pastel sobre cartró de títol Elogi del maquillatge, de 48 x 62,5 cm, es va presentar ahir a l’Institut Francès de Madrid, si bé ningú ha explicat la seva peripècia en el popular web de subhastes.

L’afortunat col·leccionista que va pescar el Degas del mar d’objectes de Todocolección es vol mantenir en l’anonimat, però hi ha rumors amb fonament que és català i que difícilment és algú que baixava de l’hort. L’anterior propietari n’és segur, de català: és un descendent de l’empresari sabadellenc Joan Llonch Salas (1902-1976), un home que abans i després de la guerra va atresorar un fons artístic important ( aquí , l’entrada que té al Repertori de Col·leccionistes i Col·leccions d’Art i Arqueologia de Catalunya, dirigit per Francesc Fontbona i Bonaventura Bassegoda).

Llonch Salas, que va ser president del Banc de Sabadell, va adquirir aquest Degas el 1940 a Francisco Mario Ricart, segons consta en el rebut que els hereus de l’industrial van adjuntar a la subhasta de Todocolección. Al mateix portal n’hi van penjar més, de documentació valuosa, que ha estat clau per certificar la peça. L’actual propietari (el que està fent salts d’alegria) va confiar la investigació a un equip format per l’autor del catàleg raonat en línia de Degas, Michel Schulman; els historiadors de l’art Judith Urbano i Álvaro Pascual, i el consultor Juan Arjona.

Segons la recerca que han fet aquests estudiosos, Llonch Salas només hauria ensenyat en públic el seu Degas un cop, el Nadal del 1952, en una exposició no comercial a la Sala Gaspar. I encara han anat més enrere en el temps fins a trobar el que podria haver estat el seu primer titular: el dibuixant i gravador barceloní Julià Bastinos (1852-1918), que l’hauria comprat directament a l’artista impressionista per 3.000 francs, el 1887.

Julià Bastinos es va instal·lar a la capital mundial de l’art el 1872 i va tenir l’habilitat de fer-hi bons contactes per accedir al taller de Degas. Temps després va viatjar, amb el quadre, al Caire, i aquí va morir. Una vegada més segons els estudiosos, la peça va ser repatriada a Barcelona pel seu germà, l’editor i polític Antoni Joan Bastinos (1838-1927). Sempre segons aquests experts que han remenat els arxius, el quadre es va mantenir en mans de la nissaga Bastinos fins que el 1934 les autoritats republicanes “els la van confiscar”, juntament amb tot el seu conjunt de possessions artístiques, unes 150 obres amb altres firmes de màxim nivell com ara Goya i fins i tot un altre Degas, en aquest cas un oli que Julià va poder comprar el 1900 a l’Exposició Universal de París i del qual no s’ha sabut mai més res. Aquesta informació sobre el requisament, publicada per diversos mitjans, ha deixat descol·locats els coneixedors de les campanyes de salvaguarda del patrimoni català, que dubten seriosament que sigui certa perquè mai fins ara s’havia documentat cap cas anterior a la Guerra Civil.

Però el Degas dels Bastinos sí que va ser una dels milers d’obres que durant el conflicte bèl·lic es van desar en dipòsits protegits dels atacs dels revolucionaris i dels bombardejos feixistes. I el que és segur és que quan els nacionals van entrar a Barcelona se’l van trobar guardat al monestir de Pedralbes: al revers hi té una de les etiquetes que els franquistes posaven a les obres que havien estat salvades pels republicans, “Recuperado del enemigo”. La investigació conclou que el quadre va ser retornat a la família Bastinos el 1940 (no han concretat el seu vincle amb Francisco Marió Ricart, la persona que, com hem dit, va vendre el quadre a Llonch Salas).

I la resta de la història ja l’hem explicat: aquell mateix any el va comprar per 3.000 pessetes l’empresari sabadellenc, els hereus del qual no han sabut veure el tresor que tenien a casa.