En Cary de Hollywood, l’Archie de Bristol

Cary Grant va néixer a Hollywoodland en l’època que encara s’anomenava així i la indústria cinematogràfica es feia d’or fent el traspàs del cinema mut al sonor. Tot just era un jove aspirant a actor quan va ser contractat per una major, per la seva cara maca més que no pas pels dots interpretatius. Va haver d’inventar-se un nom artístic i, com que de Lockwood ja n’hi havia un a la nòmina de l’empresa, va haver de triar un altre cognom a l’atzar de la guia telefònica. A la segona va encertar-lo i a partir d’aquell dia es faria dir Cary Grant. “Família? Orígens?”, li van preguntar. “Wisconsin”, va dir ell, amb un accent de pirata anglès que espanta! El seu passat era una llosa massa pesant.

Cary Grant, que ha estat una de les estrelles més brillants del firmament hollywoodià i un dels galants més desitjats del món, era una persona molt estimada pel públic. Li encantava centrar els focus d’interès i quan aquests més l’il·luminaven, en el punt més àlgid de la seva carrera, va i un clatellot el va fer tornar a confrontar-se amb uns orígens que volia oblidar: la seva mare, a qui tenia per morta, resulta que vivia des de feia més de trenta anys en una institució psiquiàtrica al seu Bristol natal. Així li ho va comunicar el seu pare, Elias Leach, amb qui no mantenia cap mena de relació.

Cary Grant, californià d’adopció, tornava a ser Archie Leach, aquell nen mai prou estimat que de ben petit va tenir una vida familiar que si ja trontollava a causa d’un pare irresponsable i absent (tenia una altra relació paral·lela) es va esmicolar del tot quan el seu germà va morir de sèpsia i, de retruc, la mare va caure en una depressió.

Filmin ha estrenat la minisèrie Archie, que recrea aquests passatges dramàtics i humanitza un Cary Grant que autoanalitza a mode de sessió de teràpia la infància mentre té una nova relació d’amor i desamor amb l’actriu Dyan Cannon, el seu tercer matrimoni i amb qui va tenir l’única filla, l’estimada Jennifer.

Dirigida per Paul Andrew Williams (The Walk-in) i amb guió de Jeff Pope (Philomena), aquest biopic consta de quatre capítols i, tot i ser molt respectuós amb el personatge, és molt entretingut i interessant en els detalls per entendre que rere una imatge sempre hi ha una persona. En aquest cas un home addicte als aplaudiments per contrarestar el rebuig latent, una constant a la seva vida.

Archie ve a ser un Reader’s Digest de l’època tot fent repàs d’episodis de la seva vida. M’encanta saber que menjava al llit (sobretot hamburgueses i les barretes de xocolata Picnic importades d’Anglaterra) i fish and chips (carregat de vinagre, com ha de ser!) quan tornava a Bristol a visitar la mare. Passa elegantment de puntetes sobre la seva bisexualitat –que s’entén prou que sí–, i en canvi sí que tracta la seva afició a prendre LSD. I s’agraeix la desfilada d’il·lustres coneguts: Hitchcock, Fay Wray, Mae West, Grace Kelly... Ell, un noi de Bristol que va rebutjar ser James Bond perquè havia de comprometre’s a encarnar-lo quatre vegades! Per sort va ser un escocès qui va dir que sí mentre ell restaria encantat d’interpretar el gran paper de la seva vida. Un personatge immortal: Cary Grant.