Del ‘hit’ de Los Stop a la icona de Brad Pitt

José y Sus Hermanas (JYSH) estrena aquest vespre el muntatge Morir lo hace todo el mundo al Teatre Lliure de Gràcia (en cartell fins al 7 de juliol). El grup que va sorprendre tothom amb el seu projecte de fi de carrera de l’Institut del Teatre (Los bancos regalan sandwicheras y chorizos, 2017), i que va entrar al Tantarantana cobrint una substitució de darrera hora, manté aquella ironia cínica i un espectacle que va d’un conte a quatre veus a instants d’un concert o, fins i tot, una breu processó amb flors de plàstic i una figura idolatrada. El kitsch és la seva bandera i la sorpresa, el seu himne. Fa uns dies, vam poder assistir a una primera actuació tan reveladora com dantesca (en l’entrada del pas de Setmana Santa, per poc no decapiten el seu ídol, tot pujant les escales de les gotes de sang de Frederic Amat, al Lliure de Gràcia). El text encara era tendre i la màxima preocupació era la coreografia de moviments i accions que s’hi encadenen. Pot semblar que tot sigui espontani, però s’hi ha calculat el ritme, les pauses i l’ordre per aparèixer i desaparèixer darrere la cortina que fa la funció d’una mena de muralla de Jericó, a l’escenari.

Si en l’anterior ocasió que la companyia va estrenar muntatge al Lliure pretenia rebaixar les expectatives (Concurso de malos talentos, 2022), ara directament aborda tot allò que li fa por. Es declaren covardes, es mostren vulnerables. La mort, evidentment, és una ombra que sempre plana. Però, en aquesta mena de tríptic (com ho és El jardí de les delícies del Bosch), JYSH desgrana tres obsessions que la fan témer i que la cançó del 1966 de Los Stop resumeix amb una simple tornada (Tres cosas hay en la vida / Salud, dinero y amor / Y el que tenga esas tres cosas / Que le dé gracias a Dios). Desgranem cas per cas.

La primera estació és la de la fama, que és una de les maneres en què ha derivat l’amor en aquest mig segle de vida que separa aquella cançó de l’espectacle d’avui: pugen a un pedestal i s’expliquen els èxits i els reptes, que venen amb molts compromisos com ara el d’un documental que reculli la història de la companyia. El seu somni no té sostre. Però s’adonen que sense la Glòria (Ribera), la cinquena actriu de la formació que no apareix per enlloc, no s’atreveixen a consolidar el seu estatus. Tot es desmanega i comença un declivi que els porta a la segona estació.

El diner sí que és determinant en aquest segle XXI, com ja ho era per rescabalar l’economia a còpia de sol, platja i sangria, i ballant el hit de Los Stop. D’una festa sense pretensions, en surt la idea de construir una empresa culinària (que navega entre l’autoocupació de Fairfly de La Calòrica i el negoci amb gallinàcia indeterminada del KFC). L’imperi com tota glòria és finita i la patacada s’intueix molt abans del crac financer i de les campanyes antitrust. També els perseguiran uns realitzadors interessats a fer un documental sobre el Dragon Khan de la seva operació especulativa: aparentment una totxana és més estable que una gallina, però el maó empeny molt més avall en cas de caiguda lliure, mentre que la gallina sempre podrà exercitar les ales i frenar la patacada.

El tercer estadi ve de l’evidència que cal trobar consol en l’ànima. És una manera d’arribar a curar-se en salut, fugir de l’estrès i trobar un déu que freni les tempestes de demandes judicials. Un viatge a Bali i uns exercicis espirituals són la fusta on agafar-se per sortir surant d’un tsunami incomprensible. El documental paisatgístic de torn es podria vendre al Discovery. Sempre fa por allò desconegut, per això cal atansar-s’hi amb la confiança que dona un guru, que forma una fi de temporada amb passos de Setmana Santa i cucurutxa de tons morats. Per a la comunitat de JYSH (no confondre amb l’IHS, símbol que representa el nom de Jesucrist en forma d’acrònim) l’ídol no és sinó el Brad Pitt del títol, perquè, a la seva bellesa apol·lònica, s’hi afegeix una extensa filmografia i se li suposa un compte corrent inabastable i una vida espiritual fèrtil (Salud, dinero y amor del segle XXI, vaja)

JYSH s’ha trobat empantanegada entre l’aposta de Juan Carlos Martel (que va anunciar que plegava abans de presentar la seva darrera temporada) i la nova programació de Julio Manrique. La coproducció de companyia, Grec i Lliure, habitualment, serveix per obrir la temporada a Gràcia. Per ara, no consta. Quasi no queden entrades a la venda. JYSH s’adreça a un públic majoritàriament jove, descregut del mantra boomer de “si es treballa, s’aconsegueix el que un es proposa”. Paradoxalment, fins ara, el grup, que ha anat destil·lant el seu llenguatge d’estètica entre juganera i gamberra(en els primers treballs es marcaven diferents ideals escènics formals), ha anat sobrevivint a les embranzides com a companyia estable. Encadena el seu cinquè títol des del 2017, que s’afegeix als projectes individuals externs. Elles (en aquest muntatge intervenen efectivament Alejandro Curiel, Marta Díez, Carolina Manero i Gemma Polo) són més de Quan fas pop, ja no hi ha Stop. Però això ja no està sintonitzat en l’ona del seu Brad Pitt celestial. Sense la Glòria (Ribera) hi ha rap, però no saetas, ni coplas en el seu viacrucis de la vulnerabilitat.