Els capricis del calendari han volgut que aquest any la ciutadania gaudeixi de dos períodes de vacances primaverals. Després dels quatre dies de Setmana Santa, el maig arrenca per a molts treballadors que avui fan pont amb quatre dies més de descans. Torna a ser temps, per tant, de fer maletes, cues a la carretera o –sàvia decisió– temps de quedar-se a casa i anar a la descoberta de la ciutat pròpia que, en el cas de Barcelona, vol dir anar a fer la competència als turistes que ja ho tornen a omplir tot.

Hi ha tantes coses a fer, tants racons a descobrir a Barcelona, que ni la suma de dos caps de setmana de quatre dies són suficients, i la cosa encara es complica més perquè la ciutat és un ésser viu que constantment va incorporant nous punts d’interès. És a dir, ni el més caminador dels barcelonins desperts s’acaba la ciutat.

Per descobrir un dels últims atractius urbans cal tenir un cert esperit tafaner, perquè el barceloní de tota la vida que ha passat mil i una vegades per davant la Casa de l’Ardiaca, i ja hi ha entrat i coneix l’edifici i el seu fantàstic pati porticat amb la font, no pensa a repetir la visita quan hi passa per enèsima vegada. S’equivoca. Des de finals de l’any passat ara hi ha un nou motiu per visitar l’edifici i conèixer el personatge enigmàtic que l’habita.

Cal pujar les escales que hi ha a l’esquerra del pati i enfilar-se a la terrassa superior, des d’on es pot observar l’estructura romànica i la perfecta simplicitat de la façana de la capella de Santa Llúcia o la façana principal del Palau del Bisbe. Però aquestes dues visions no és el que justifica l’acens a la terrassa; el que ho fa interessant és el fet de fer coneixença del Rostre continu, que és així com s’ha batejat el personatge de fesomia canviant que ha convertit en casa seva el gran finestral gòtic que hi ha en una de les parets.

És una fotografia formada amb la suma d’un centenar de retrats, una realització que signa l’artista Ricard Martínez Teruel construïda amb una tècnica que fa que el rostre que es contempla vagi canviant a mesura que qui el fita es desplaça d’un costat a un altre de la finestra. L’efecte resultant és màgic, talment com si un personatge irreal, atrapat en el temps i en les pedres de l’edifici, hagués decidit fer-se visible a través del vidre de la finestra. I ara és una cara de dona, ara un home, ara unes ulleres, ara un somriure o un rictus de seriositat. El joc proposat per Martínez Teruel atrau, i el visitant passa una estona intentant descobrir la identitat certa del personatge.

El Rostre continu és un homenatge a les dones i homes que treballen i han treballat a l’arxiu de la ciutat, que té la seu en aquest edifici. Per això la seva realització es va fer amb imatges de persones que representen aquests treballadors, retrats que en alguns casos es remunten al llunyà 1920. D’aquesta manera, la casa que conserva tots els papers que permeten conèixer el passat de la ciutat, i del país, fa reviure el temps pretèrit a través d’aquesta finestra misteriosa que es projecta al futur.

Una recomanació: el diàleg entre el visitant i aquest rostre del temps que passa esdevé gairebé màgic a primera hora del matí, quan la Casa de l’Ardiaca acaba d’obrir portes i el Gòtic és encara un barri silent, tranquil, on gairebé s’hi sent el xiuxiueig de les pedres antigues.