Grans clàssics, clàssics i més clàssics

El terme clàssic, en literatura, es pot referir a una obra clàssica en el sentit que va ser escrita dins la llunyana tradició grega o llatina, però també pot ser un text escrit en el segle XX (o anteriors) i que, per la seva qualitat o vigència, es considera un model i es continua llegint. Són pocs, els títols que es mereixen de manera inqüestionable aquesta etiqueta, si ho comparem amb el total de publicacions al llarg de la història, però en poden ser força si anem afegint grans obres a una llista que té dret a ser ben personal.

El 1958 Truman Capote va publicar Esmorzar a Tiffany’s i, tres anys després, Blake Edwards va rodar una versió cinematogràfica amb la icònica Audrey Hepburn. Proa acaba de publicar una nova traducció al català, a càrrec de Ferran Ràfols, de la novel·la breu de Capote. He aprofitat l’oportunitat per llegir-la –era un dels milers de títols pendents de llegir que tinc– i he quedat aclaparat per l’obra, dotada d’una aparent senzillesa d’estil, un sentit narratiu pràctic i tremendament efectiu, una sensació constant d’elegant desassossec i uns personatges atípics que acaben generant una empatia nostàlgica. La trista història de l’alegre Holly Golightly serveix a Capote per oferir un retrat de la Nova York de l’època. La ciutat actual té poc a veure amb aquella, tret de la famosa joieria i el seu aparador on es reflecteixen anhels, riures i fracassos, però aquesta novel·la manté una frescor que la fa molt recomanable.

Machado de Assis (1839-1908), que va publicar força novel·les, reculls de relats, llibres de poemes i obres de teatre, està considerat un dels millors autors del Brasil, però aquí no el coneixem gaire. Comanegra acaba de publicar, en una edició sòlida en tots els sentits, L’església del diable. Contes escollits, amb traducció, per primer cop al català, de Josep Domènech i pròleg de Pere Comellas. Dinou contes, ambientats a mitjans i finals del segle XIX, que reuneixen les característiques d’un autor que va esdevenir clàssic sent mestís en un Brasil encara molt racista. La literatura de Machado de Assis sempre sol tenir pinzellades subtils d’humor i d’ironia, un realisme detallista –està considerat el fundador del realisme brasiler– i tocs, més que pessimistes, d’absoluta relativització. Per ell, el remei contra l’oposició metafísica de l’escepticisme, és la moral de la indiferència. Se l’ha comparat a Calvino, Walser, Hrabal, James, Nabókov, Txékhov...

Un autor una mica posterior al brasiler és el francès Maurice Renard (1875-1939), un pioner dels gèneres de terror i ciència-ficció. Nascut en una família benestant, va començar a escriure de jove i aviat va obtenir reconeixement pels seus relats fantàstics. Després de la Primera Guerra Mundial va haver de guanyar-se la vida escrivint, motiu pel qual va combinar l’escriptura i divulgació de ciència-ficció i fantasia amb gèneres més comercials com la literatura sentimental, policíaca i d’aventures. Un tot terreny amb una obra per damunt les altres, Les mans d’Orlac, que ara publica Clandestina amb traducció i pròleg de Jordi Llavoré.

La trama explica com Stéphen Orlac, un virtuós del piano famós a tot el món, veu la seva vida i carrera truncades per culpa d’un greu accident en què perd l’ús de les mans. Tot sembla arreglar-se quan el doctor Cerral s’ofereix a trasplantar-li’n unes de noves. Després de l’operació, però, Orlac perd el control del seu propi cos i és dominat per impulsos criminals. La seva esposa Rosine investigarà per descobrir la veritat. Publicada el 1920, va ser una precursora del gènere d’horror corporal, de quan el mal ens ataca des del propi cos.

I encara hi afegiré dos clàssics més. El primer és un títol de Cassandra Fedele (Venècia, 1465-1558) una de les escriptores en llatí més importants del Renaixement italià, de qui Adesiara publica Discurs en lloança de les lletres i altres escrits humanístics, amb traducció de M. Isabel Segarra. Fedele mostra la realitat de les dones cultes en el Renaixement: no aconseguirien cap recompensa ni cap privilegi pel conreu de la literatura. Ella, però, gràcies als seus vastos coneixements, va ser escoltada en els àmbits acadèmics i va reunir a casa seva un cercle intel·lectual de primer ordre, on departia sobre filosofia, religió i literatura amb els humanistes més cèlebres. Aquest volum inclou, per primer cop en català, els seus discursos, una àmplia selecció de l’intercanvi epistolar amb humanistes coetanis i el carteig complet amb els Reis Catòlics. Déu-n’hi-do.

I de remat un clàssic, en aquest cas, viu, català i el més estimat d’aquest cinc (i de moltíssims més) a casa nostra. Joaquim Carbó (1932), que ha presentat Camí a Nisòtia. Les peripècies d’un nen soldat (Estrella Polar), una novel·la per a joves però amb un tema tan dur com és el dels nens soldats a l’Àfrica i que, per reblar el clau, està relacionada amb el gran clàssic de Carbó, La casa sota la sorra, publicada el 1966 i de la qual s’han fet, de moment, 92 edicions!