Autoretratar-se des de la joventut fins a la vellesa

En un moment de Les glaneurs et la glaneuse (Els espigoladors i l’espigoladora, 2000), cèlebre documental que retrata una diversitat de persones que per diferents motius recullen fruits deixats als camps o tota mena d’objectes abandonats arreu, Agnès Varda (1928-2019) s’autoretrata filmant una de les seves mans (mentre comenta que ho fa amb l’altra mà, que subjecta una petita càmera digital) que aleshores cobreix una postal que reprodueix l’Autoretrat amb gorra i cadena d’or, de Rembrandt: datat el 1564, expressa una certa serenitat sense que encara, en paraules manllevades al filòsof italià Franco Rella, la vida hagi excavat els signes de mort a les galtes del pintor.

El cas és que, filmant de molt a prop la seva mà, Varda hi fa visibles les marques de l’envelliment: “La meva pròpia mà, vella, sembla monstruosa filmant-la jo mateixa. Aquesta representació em fa entrar en el fenomen de l’envelliment amb una delectació que em permet acceptar-lo. Aquesta representació excessiva em permet comprendre’l”, va dir en una entrevista a Frédéric Bonnard (Les Inrockuptibles) a propòsit de tals imatges. Tot seguit, la cineasta mostra la postal: “Vet aquí l’autoretrat de Rembrandt. El cas és que és el mateix. Sempre és un autoretrat.” He vist nombroses vegades aquestes imatges. Fan que pensi en una idea de l’esmentat Rella exposada en l’assaig Confins: La visibilitat del món i l’enigma de l’autorepresentació: tota representació del món pot esdevenir representació de si mateix i, per tant, autoretrat, mentre que la representació de si mateix també ho és del món. Retratant els espigoladors, Varda s’autoretrata. I a la inversa. Filmant les patates en forma de cor (que va recollir mentre rodava el film i que s’han convertit en un símbol dels espigoladors) un cop arrugades sembla retratar les seves mans. Filmant les mans sembla retratar els efectes del pas del temps en les matèries i els objectes.

D’aquí uns dies, el 17 de juliol vinent, s’inaugurarà al CCCB l’exposició Agnès Varda: Fotografiar, filmar, reciclar, que vol donar compte de l’obra polimòrfica de qui, com deia ella mateixa, va començar fent de fotògrafa, va convertir-se en cineasta i, finalment, va exercir com s artista plàstica fent videoinstal·lacions en què va reciclar part de les seves imatges anteriors. La separació no és tan clara, i no és que cada faceta desaparegui amb l’assumpció d’una altra. Tant se val. El cas és que a l’exposició hi seran molts dels autoretrats que, al llarg del temps, Varda va fer-se com a fotògrafa, cineasta i artista. Autoretrats literals que n’ofereixen imatges diverses, algunes d’inèdites i fins sorprenents. Autoretrats laterals a través de personatges de ficció. Autoretrats des de la joventut fins a la vellesa. Aquesta autorepresentació a vegades apareix fragmentada, trossejada o multiplicada i fins borrosa, esquinçada o deformada: com si, experimentant Varda alhora amb les imatges, el jo no s’hi representés de manera compacta, sinó dispersa, o bé definida i sempre restés alguna cosa velada, esquinçada, amagada. De fet, l’esmentat fragment de Les glaneurs et la glaneuse continua amb la mà de Varda cobrint de nou la postal de l’autoretrat de Rembrandt: no suggereix que tota representació de si mateix mostra, però també amaga? Preval un enigma. Tanmateix, vull parlar d’una altra mena d’enigma en relació amb un detall que apareix tot seguit al film. No sé si és pròpiament un enigma, però se’m fa estrany i incomprensible.

D’aquella manera seva en què passa d’una cosa a l’altra, però seguint el fil del tema de l’autoretrat, Varda comenta: “Pel que fa a aquest de Maurice Utrillo, el vam veure en un petit museu molt concorregut situat a l’antic ajuntament de Sannois.” La cineasta explica que van aprofitar per veure’l en desplaçar-se a aquesta població de la Vall de l’Oise per visitar i retratar Hervé, àlies VR, un artista del reciclatge. Allò que m’ocupa, però, és el fet que es refereixi a un autoretrat de Maurice Utrillo (1883-1955), pintor post-impressionista de tantes escenes urbanes parisenques en les primeres dècades del XX, mentre mostra la pintura abans de donar compte que, almenys en aquell moment, el petit museu estava certament concorregut. També he vist moltes vegades aquestes imatges i he sentit el comentari que les acompanya per assegurar-me del que hi diu Varda. Sobretot després de descobrir que no es tracta d’un autoretrat d’Utrillo, sinó d’un retrat del pintor que, el 1921, va fer-li la seva mare, Suzanne Valadon (1865-1938).

Com pot ser que Agnès Varda no sabés que es tracta d’una obra de Suzanne Valadon? Fins a la part superior dreta del quadre es fa visible la signatura de l’artista, de la qual es diu que va aprendre la tècnica pictòrica observant què feien els pintors (Puvis de Chavannes, Renoir, Toulouse-Lautrec, Degas...) per als quals posava com a model. A banda d’això, la cineasta era una coneixedora apassionada de la pintura, que tant va inspirar-la, com es reflecteix a Les glaneurs et la glaneuse, un dels referents de la qual és Deux glaneuses, de Millet, i altres obres de pintors realistes que, a mitjans del XIX, van convertir en motiu pictòric les espigoladores: les dones més pobres del món rural que, sense terres i sense feina remunerada, podien recollir les espigues deixades als camps un cop feta la collita. Encara més: com no va fer atenció Varda, amb la seva sensibilitat feminista interessada en les obres i les activitats sovint ignorades de les dones, al fet que el quadre sigui de Valadon? A la mateixa existència de Suzanne Valadon? Algú amb qui sentir-se en certa manera identificada: una dona que, com ella en els seus inicis dins de la nouvelle vague, era una raresa en un món sobretot ocupat per homes. No m’agrada recrear-me en els errors aliens, i gens amb els que hi pot haver en les pel·lícules, però em costa d’entendre-ho. Havent tingut l’oportunitat de conèixer Varda i conversa-hi, tampoc no entenc com és que no li vaig preguntar pel cas.

El petit museu a què es refereix Varda s’anomenava Utrillo-Valadon. Fa anys que està tancat per problemes estructurals de l’edifici. Part de les obres que exhibia estan dipositades al Museu Montmartre, el barri de París on van habitar la mare i el fill, que després va residir a Le Vesinet, a prop de Sannois. Una de les obres és aquest retrat de Valadon (no és l’únic que li va fer) que mostra el seu fill amb una paleta de pintor. Vaig buscar-lo, però, no el vaig trobar en l’exposició Suzanne Valadon: Una epopeia moderna que es pot visitar al MNAC fins a l’1 de setembre, de manera que coincidirà temporalment a Barcelona amb la de Varda. A l’exposició sobre Valadon, i en certa manera la seva època, hi ha retrats i també autoretrats. Com Varda, en el seu cas fotografiant-se i filmant-se, la pintora va autorepresentar-se des de la joventut (es creu que la seva primera obra signada és un autoretrat del 1883, quan va tenir el seu fill Maurice) fins a la vellesa, en què, el 1931, va fer l’Autoretrat amb el pit nu: considerat el primer d’una artista gran nua, va trencar amb la representació dominant del cos femení com a “objecte de desig”. En tal pintura, Valadon es mostra nua sense amagar els signes de l’edat. No m’acabo de creure que Varda, que sempre va buscar altres maneres de representar els cossos de les dones a banda de les convencions estètiques lligades a una mirada masculina, no hagués fet atenció mai a aquesta pintora.