40 anys de jazz a Escaldes

Dijous vaig arribar a Les Escaldes tot just per fer un tomb per l’avinguda Carlemany i assistir a la plaça Coprínceps al primer concert de la quarantena edició del festival internacional de jazz. Propaganda per tot arreu, fins i tot per les llambordes de la immensa zona de vianants, que concentra part del comerç de la ciutat, customitzada amb tecles de piano i logos del festival. Com vam informar, el festival és de tothom, bona part de les activitats son gratuïtes i les de pagament a un preu simbòlic. Un dels municipals tocava l’estàndard de jazz The Entertainer al piano de l’avinguda Carlemany. Genial!

Els instruments del trio, piano, contrabaix i bateria, esperaven els músics davant la platea de Coprínceps que s’anava omplint. Els components joves del grup Camarada Ventura ens van regalar un concert melòdic, dinàmic i minimalista, entre el vent que relaxava la plaça de la llarga jornada estival. El trio, que és capaç de suggerir estats d’ànim, obria la nit per a l’actuació d’una llegenda del jazz francès, l’acordionista Richard Galliano, col·laborador habitual d’Astor Piazzolla fins a la seva mort, i d’altres grans figures com ara Juliette Gréco, Charles Aznavour, Ron Carter, Chet Baker, Enrico Rava, Trilok Gurtu, Jan Garbarek, Michel Petrucciani i Wynton Marsalis, entre altres. Acompanyat d’Adrien Moignard a la guitarra i Jean-Marie Ecay al contrabaix, va concentrar totes les habilitats amb l’acordió després de seixanta anys a la carretera. El concert titulat New York Tango Trio va ser l’antologia d’un gat vell, considerat el millor músic del mon l’any 1993. Van començar per unes peces d’Édith Piaf, Barbara i l’esmentat Piazzolla. Evocant els spleens de Baudelaire i els tangos de Piazzolla amb la passió d’un Gato Barbieri, l’actuació va ser entranyable.

Com a complement del jazz proposo una visita al Museu Carmen Thyssen d’Escaldes, on l’exposició anual, Sons. Analogies musicals a la pintura planteja un recorregut per trenta-una peces, la majoria d’autors d’aquí. Sònia i Míriam ens expliquen que Sons és una proposta expositiva pensada per descodificar el llenguatge plàstic des d’una perspectiva sonora. Val molt la pena, en tots els sentits polisèmics. A més dels clàssics moderns, cal parar atenció a l’oli d’una panoràmica de Madrid d’Agustín González o un Perejaume del 1986. Dues cites: la primera de Picasso: “La música i l’art son els llums que guien el mon”. La segona de Paul Klee: “La pintura polifònica supera la música en tant que el temporal és aquí més espacial.”

Continuem divendres, després d’una divertida passejada pels carrers del centre a càrrec del saxofonista Llibert Fortuny. La nit va tenir un protagonisme doble, els Eastwood. Com se sap, el cèlebre actor californià és un enamorat del jazz. Només cal recordar el film dedicat a Charlie Parker –amb el tema que van obrir a Andorra– o la intervenció jazzística en moltes de les seves bandes sonores. Un dels seus col·laboradors més directes, el seu fill Kyle ens va oferir el concert Eastwood by Eastwood, una interpretació d’algunes d’aquestes bandes sonores, moltes creades pel mateix Clint. Amb Kyle al contrabaix, Andrew McCornack al piano, Chris Higginbotton a la bateria, Quentin Collins a la trompeta i Brandon Allen al saxo ens vam submergir pels records de pel·lícules com ara Gran Torino, Sense perdó, Cartes des d’Iwo Jima, Harry el brut, o un dels primers clàssics de la filmografia de Clint, Per un grapat de dòlars, que acaba de fer seixanta anys. Tot forma part de l’àlbum Eastwood Symphonic , que encara és novetat. Kyle és un home alt, de 56 anys però d’aspecte juvenil, que ha d’abaixar el cap quan entra a l’ascensor de l’hotel. Enriallat i un pel melancòlic, parla una mica en castellà i és tremendament educat i simpàtic. Sintetitza que la música és una de les bases sensorials del cinema, una màgia que ell mou entre Ennio Morricone i els gegants del jazz. Plat fort per als quaranta anys del festival? I tant!

El dissabte va ser dia de pluja i el concert a Coprínceps de la tarda es va haver de desplaçar a la jam nocturna. La sessió principal de l’Auditori Prat del Roure va estar protagonitzada pel trio d’Andrea Motis, amb Christoph Mallinger al violí i la mandolina i Zé Luis Nascimento a les percussions. Tenen un cartell semblant al dels artistes internacionals. El concert va ser intimista com el de l’any passat amb Marco Mezquida. Cantant en portuguès, anglès, castellà i català, Motis va alternar composicions pròpies i del grup amb Schubert, Curtis Mayfield i El cant dels ocells. Notable i aforament ple.

Per a diumenge un altre clàssic, provinent dels anys excelsos de la bossa nova, Toquinho. Company històric de Vinícius i Jobim, ara actua amb la seva companya Camilla Faustino en el centre del concert, i Mauro Martins i Dudu Pens a la secció rítmica. El paulista va recuperar temes com Corcovado, Garota de Ipanema, Tarde em Itapoã, Berimbau, Aquarela i A felicidade, enmig d’un concert magistral farcit de divertides anècdotes, com quan recordava que Vinícius deia que el whisky era el millor amic de l’home, “el gos embotellat”. També van fer en català Paraules d’amor. Tot i estar afònic, la música de Toquinho ens va elevar al cel de manera ben melòdica, com un bon whisky.