Victòria de l’art

Com una traca final. Aquesta és l’expressió que el cro­nista es va empor­tar després d’escol­tar la dar­rera pro­ducció de la tem­po­rada del Liceu, diri­gida pel seu direc­tor musi­cal titu­lar, Josep Pons. En un país massa acos­tu­mat a crítiques exa­cer­ba­des, bo és que pren­guem consciència del tre­ball desen­vo­lu­pat pel músic ber­guedà a les por­tes de la dar­rera tem­po­rada en el seu càrrec al Liceu. Càrrec del que encara en des­co­nei­xem el seu suc­ces­sor però que ens ha de fer pren­dre consciència de la potència de tot allò asso­lit en pro­duc­ci­ons com les d’El cas­tell de Bar­ba­lava de Béla Bartók, La valquíria de Wag­ner o aquesta Sacre.

Sacre, amb el plat fort de Le sacre du prin­temps (1913) d’Stra­vinsky, ha estat la pro­ducció que va suc­ceir la can­cel·lació de La petita gui­neu astuta de Janácek en l’any dels 150 anys del nai­xe­ment d’aquest com­po­si­tor i del cen­te­nari de la seva estrena. Vis­tos i escol­tats els resul­tats, la can­cel·lació queda en un segon pla perquè la bellesa artística i musi­cal, asso­lida pel binomi de la com­pa­nyia ber­li­nesa Sasha Waltz & Guests i l’orques­tra lice­ista, és de pri­mer ordre. Amb una poètica pri­mera part amb obres de Claude Debussy com el Prélude à l’après-midi d’un faune (1894) i l’ estra­tosfèric Syrinx (1913), amb un estel·lar flau­tista com és Albert Prat, a més de l’Scène d’amour del Roméo et Juli­ette (1839) de Ber­lioz, vam poder sor­tir del tea­tre dife­rents a com vam entrar-hi. Heus aquí la gran aposta de la pro­ducció: la potència revo­lu­cionària de la bellesa. La bellesa, en això cal donar la raó a André Bre­ton, serà con­vul­siva o no. Cent onze anys després de l’estrena del ballet stra­vinskyà, aquest encara ens com­mou i mos­tra sense pal·lia­tius la victòria de l’art.