Crítica
Victòria de l’art
Com una traca final. Aquesta és l’expressió que el cronista es va emportar després d’escoltar la darrera producció de la temporada del Liceu, dirigida pel seu director musical titular, Josep Pons. En un país massa acostumat a crítiques exacerbades, bo és que prenguem consciència del treball desenvolupat pel músic berguedà a les portes de la darrera temporada en el seu càrrec al Liceu. Càrrec del que encara en desconeixem el seu successor però que ens ha de fer prendre consciència de la potència de tot allò assolit en produccions com les d’El castell de Barbalava de Béla Bartók, La valquíria de Wagner o aquesta Sacre.
Sacre, amb el plat fort de Le sacre du printemps (1913) d’Stravinsky, ha estat la producció que va succeir la cancel·lació de La petita guineu astuta de Janácek en l’any dels 150 anys del naixement d’aquest compositor i del centenari de la seva estrena. Vistos i escoltats els resultats, la cancel·lació queda en un segon pla perquè la bellesa artística i musical, assolida pel binomi de la companyia berlinesa Sasha Waltz & Guests i l’orquestra liceista, és de primer ordre. Amb una poètica primera part amb obres de Claude Debussy com el Prélude à l’après-midi d’un faune (1894) i l’ estratosfèric Syrinx (1913), amb un estel·lar flautista com és Albert Prat, a més de l’Scène d’amour del Roméo et Juliette (1839) de Berlioz, vam poder sortir del teatre diferents a com vam entrar-hi. Heus aquí la gran aposta de la producció: la potència revolucionària de la bellesa. La bellesa, en això cal donar la raó a André Breton, serà convulsiva o no. Cent onze anys després de l’estrena del ballet stravinskyà, aquest encara ens commou i mostra sense pal·liatius la victòria de l’art.