Cultura i civilitat

Una turba enfer­vo­rida de segui­dors de Sal­vat-Papas­seit va assal­tar, diu­menge a la mati­nada, les ins­tal·laci­ons espor­ti­ves que un ajun­ta­ment de la costa cata­lana tenia a la platja amb mate­rial de préstec i d’acti­vi­tats per a tots aquells usu­a­ris que desit­ges­sin fer-ne ús. Sens dubte, els sal­vat-papas­sei­ti­ans, embri­acs per l’emoció d’haver reci­tat i sen­tit els tex­tos de l’insigne poeta –enguany se cele­bra el cen­te­nari de la seva mort–, no pogue­ren repri­mir la seva ale­gria per l’esde­ve­ni­ment i, poc després d’aca­bar l’acte poètic –qui sap si sota els eflu­vis de la cer­vesa arte­sana que havien pres per sopar–, es diri­gi­ren cap a la platja i es llançaren a des­truir les ins­tal·laci­ons al crit de “jo soc sal­vat-papas­seitià, papas­seitià, papas­seitià”. Poc abans, diuen les cròniques, havien pujat damunt dels cot­xes poli­ci­als dels Mos­sos d’Esqua­dra pro­fe­rint crits de “Ros­selló és Cata­lu­nya” i altres pro­cla­mes patriòtiques, sense que ni Mos­sos, ni fis­cals, ni poli­cia local ni acu­sa­ci­ons par­ti­cu­lars cre­gues­sin oportú inter­ve­nir-hi, i sense que ningú hi veiés desor­dre públic ni sedició. Els prin­ci­pals mit­jans de comu­ni­cació, seduïts per la poe­sia de Sal­vat-Papas­seit i, sobre­tot, per la pèrdua d’ingres­sos publi­ci­ta­ris que supo­sa­ria adop­tar una acti­tud crítica amb el com­por­ta­ment dels segui­dors del poeta, van deci­dir mini­mit­zar l’inci­dent i no donar-hi la importància que merei­xia. Tam­poc van con­si­de­rar inter­ve­nir-hi ni fer-se’n ressò quan alguns dels segui­dors es dedi­ca­ren a insul­tar a les xar­xes els usu­a­ris que els recri­mi­na­ven l’acti­tud incívica o, fins i tot, quan desit­ja­ven presó per al pre­si­dent del país veí. “L’èxit de Sal­vat-Papas­seit ho tapa tot”, afirmà un dels res­pon­sa­bles del dis­po­si­tiu.

En un cele­brat esquetx tele­vi­siu de poc més de tres minuts, els Monty Pyt­hon enfron­ta­ren en un par­tit de fut­bol una selecció de filòsofs grecs con­tra una selecció de filòsofs ale­manys. El par­tit es jugà a l’Estadi Olímpic de Múnic, l’any 1971. L’ali­ne­ació dels grecs estava for­mada per Plató a la por­te­ria; Epic­tet de Hieràpolis, Aristòtil, Sòfocles i Empèdocles d’Agri­gent a la defensa; Plotí, Epi­cur, Heràclit i Demòcrit a la línia del mig, i, al davant, Sòcra­tes i Arqui­me­des. Per part ale­ma­nya –que havia eli­mi­nat en les semi­fi­nals la selecció anglesa amb un mig del camp for­mat per Locke, Hob­bes i Bent­ham–, l’equip titu­lar estava for­mat per Leib­niz a la por­te­ria; Kant, Hegel, Scho­pen­ha­uer i Sche­lling a la defensa; Becken­ba­uer i Jas­pers a la línia del mig, i, al davant, Sch­le­gel, Witt­gens­tein –subs­tituït per Karl Marx en el minut 88–, Nietz­sche i Hei­deg­ger. Arbi­trava Con­fuci, que tenia d’assis­tents a banda i banda Tomàs d’Aquino i Agustí d’Hipona. Tot i l’ali­ne­ació sor­presa de Becken­ba­uer –únic fut­bo­lista real– amb la selecció ale­ma­nya, el par­tit el gua­nya­ren els grecs amb un soli­tari gol de Sòcra­tes en el minut 89 gràcies al fet que Arqui­me­des, pocs segons abans i al crit d’“eureka!”, va deci­dir uti­lit­zar la pilota. La reacció dels filòsofs ale­manys al final del par­tit asset­jant l’àrbi­tre i, cadas­cun des de la seva posició, pro­tes­tant per la con­cessió del gol és, sim­ple­ment, bri­llant.

La trans­missió del par­tit, plena de referències filosòfiques que sus­ten­ten o dis­cu­tei­xen des de deci­si­ons indi­vi­du­als l’actu­ació arbi­tral, és una delícia que ha superat amb nota l’ine­vi­ta­ble pas del temps, i anti­ci­pava, pot­ser sense voler-ho, algu­nes de les polèmiques vis­cu­des en la dar­rera Euro­copa, ja que, per exem­ple, Witt­gens­tein era austríac de nai­xe­ment i jugava amb els ale­manys. L’esquetx, que es pot tro­bar fàcil­ment a You­Tube i en altres pla­ta­for­mes audi­o­vi­su­als, t’arrenca un som­riure rere l’altre, i és, pot­ser, el retrat més sag­nant que s’ha fet sobre la irra­ci­o­na­li­tat del naci­o­na­lisme banal dels estats pro­jec­tat en els esde­ve­ni­ments espor­tius, fins i tot quan els pro­ta­go­nis­tes són filòsofs.

Evi­dent­ment, els segui­dors de Sal­vat-Papas­seit no van assal­tar cap ins­tal·lació espor­tiva –ho van fer els segui­dors de la roja amb una bibli­o­teca de platja a Bla­nes– ni van pro­fe­rir càntics sobre la cata­la­ni­tat del Ros­selló, i el par­tit entre filòsofs és, sim­ple­ment, un esquetx tele­vi­siu, però els dos exem­ples em fan pen­sar sobre què porta algú, per més con­tent que esti­gui, a arra­sar una ins­tal·lació bibli­o­tecària, a des­truir l’accés a la cul­tura, a per­dre la raci­o­na­li­tat i la civi­li­tat, i a menys­prear allò que també és seu.

Perquè aquesta crec que és la clau de volta de bona part de la crisi de soci­e­tat que ens tena­lla: la pèrdua del con­cepte de civi­li­tat i de res­pecte per altri i pel que és comú. La irra­ci­o­na­li­tat sobre­vin­guda a par­tir d’un estímul i d’una mínima o ine­xis­tent con­dició de sen­si­bi­li­tat comu­nitària. I parlo de crisi de soci­e­tat i no de crisi social perquè, tot i que la inclou, aquesta també és una crisi edu­ca­tiva, cívica, cul­tu­ral i fins i tot emo­ci­o­nal. I és que, sense una base cul­tu­ral forta, els recur­sos que tots i cadas­cun de nosal­tres tenim per fil­trar les nos­tres reac­ci­ons primàries són molt més escas­sos. La història, però, ens ha demos­trat malau­ra­da­ment que el mal també es pot fer des d’una posició apa­rent­ment de soli­desa cul­tu­ral, i el règim nazi i algu­nes dic­ta­du­res en són un bon exem­ple. Però no hi ha alter­na­tiva: una soci­e­tat més culta ens ha de por­tar, pre­vi­si­ble­ment, a una soci­e­tat més tole­rant i lliure. Almenys val la pena inten­tar-ho, i per això es parla sovint del paper cohe­si­o­na­dor de la cul­tura. A vega­des, per intuïció; a vega­des, per con­ven­ci­ment; a vega­des, perquè ima­gi­nar-nos qual­se­vol altra cosa ens por­ta­ria a la barbàrie.

Si la civi­lit­zació –és a dir, la cul­tura– no passa a for­mar part del nou con­tracte social que sens dubte caldrà afron­tar en les pròximes dècades, les ciu­tats –on es con­cen­trarà la major part de la població mun­dial– pas­sa­ran a ser megalòpolis ingo­ver­na­bles democràtica­ment. No hau­rem estat capaços de res­ti­tuir, a grans trets, a les ciu­tats el con­cepte de civi­tas, davant del qual sem­bla impo­sar-se el d’urbs.

I, ales­ho­res, el par­tit de fut­bol que es jugarà ja no serà entre filòsofs grecs i ale­manys o entre sal­vat-papas­sei­ti­ans i car­ne­ri­ans.