Un cavaller que les preferia de tots colors

“Aquest no és un llibre comercial, és un llibre d’amor per reconèixer un gran autor i una gran persona”, coincidien l’editor Luis Martínez i el fundador de Norma Editorial, Rafael Martínez, en la presentació del llibre El arte de Pepe González, d’acurada edició bilingüe en español i anglès.

Per als qui no els soni Pepe González, barceloní nascut l’any 1939 i mort el 2009, va ser el dibuixant que va donar forma i projecció definitiva a un emblemàtic personatge nascut als Estats Units: Vampirella, Si no el recorden per aquesta icona potser hauran vist alguns dels seus retrats de Marilyn Monroe i d’estrelles de Hollywood, sobretot els que van donar peu a una sèrie de portafolis i pòsters molt populars.

I va ser precisament una imatge de Norma Jean la que li va obrir les portes al món professional. La història és així: la mare de González treballava en una botiga de moda i, donades les qualitats del seu fill per reproduir les figures del món del cinema al paper, li va mostrar el que feia el marrec a l’amo de la botiga, que va decidir col·locar un parell de les seves il·lustracions a l’aparador. Una era una imatge de la Marilyn que Rafael Martínez va poder recuperar i que el lector pot veure a la fotografia que acompanya aquest article.

La casualitat va fer que la veiés una de les persones que treballaven per a l’editor Josep Toutain, que havia creat l’agencia artística Selecciones Ilustradas, que va obrir camí a molts autors catalans al mercat internacional. Toutain va fer una prova a González i no va tenir cap dubte que es trobava davant un talent excepcional.

Per mitjà de Toutain va arribar primer al mercat britànic amb historietes romàntiques que es publicaven en revistes d’adolescent i després al nord-americà per la via de l’editor Warren, que tocava un sector molt més adult amb còmics de gènere com el terror. Aquesta entrada que va propiciar Toutain no va ser exclusiva per a González sinó que també va obrir camí a Luis García o Josep Maria Beà.

A banda de Vampirella, els personatges de Hollywood, com James Dean, Greta Garbo o Humphrey Bogart, o el còmic romàntic, el llibre mostra també la seva tasca com a portadista de novel·les populars per al mercat europeu, sobretot l’alemany, i també les cobertes dels cèlebres relats d’amor de la novel·lista Corín Tellado.

També va rebre el singular encàrrec de dibuixar historietes amb la nina Barbie com a protagonista. González va ser dibuixant de l’adaptació al còmic de la sèrie televisiva britànica Los Vengadores, que a l’Estat espanyol va tenir molt d’èxit. Òbviament cal no confondre-la amb Los Vengadores de la Marvel, una altra mena de lluitadors contra el mal.

Rafael Martínez va conèixer de molt a prop González ja que abans de crear Norma, la seva editorial, va treballar molts anys a Selecciones Ilustradas, on va entrar com a noi dels encàrrecs. “Tot i que Toutain tenia un estudi on treballaven molts dels dibuixants, González preferia dibuixar a casa seva, on vivia amb la mare. Ho feia a la taula del menjador, en les mateixes cadires que utilitzaven a la seva vida diària”, diu Martínez. No podem parlar de precarietat, sinó d’utilitat. González tenia un talent tan desaforat que no necessitava res més, ni tan sols documentació fotogràfica, per donar coherència i lògica al moviment dels seus personatges. Martínez insisteix en la bondat d’un personatge que no tenia una vida personal senzilla: amb la seva condició d’homosexual, en una època en què ser gai estava penalitzat per la societat i per la llei, no era fàcil moure’s en un ambient de dibuixants que si bé eren oberts de mentalitat també podien fer les bromes cruels que aleshores es feien amb tota naturalitat contra els homosexuals.

Martínez també destaca un tret de la seva personalitat com a autor: “Era un dibuixant que assolia reptes nous, però amb el temps perdia l’entusiasme pel que feia, i això es notava molt en el seu treball, com va passar en alguna etapa dels còmics de Vampirella. El seu fort realment era fer il·lustracions en què sortissin dones. González s’avenia molt amb les dones, les dels dibuixants eren molt amigues seves.”

Com ha estat sovint una constant en la vida de molts grans artistes, González va morir sol. Va ser a casa seva i fins que el seu entorn no es va alertar perquè feia dies que no en sabien res no es va tenir consciència de la seva mort.