Un partit, no una parròquia

Les implosions tenen de tot i acaben com acaben, però, durant el temps en què es peregrina cap a una nova estabilitat, es regira l’immutable estat de coses en què s’havia viscut, i va prou bé. Hi pensava mentre llegia les cròniques de la presentació que Xavier Godàs i Nova Esquerra Nacional varen protagonitzar dissabte. Varen dir que ara volen ser corals. Us sona? Com que han quedat retratats amb el lideratge fort de Junqueras, provaran la coralitat. Just al contrari que la CUP, com també hem vist aquests dies, que ara sembla que més aviat fuig de la direcció coral. Són coses que passen quan, a debat, hi és tot menys les idees, que és una mica el mar de fons en què ens movem. Déu me’n guard que un temps enrere, quan ERC cavalcava unida i eixamplant la base, creguda que totes li ponien i li pondrien sota el mestratge del president Oriol Junqueras, haguessis utilitzat una terminologia litúrgica en parlar d’ells. Ho dic per experiència. Per bé que ho lliguessis i per bé que t’ho fessis venir, res incomodava tant el quarter general republicà (ara escampat entre candidatures) com que escrivissis de sermons en lloc de discursos, trones en lloc de tarimes i mossens en lloc de líders. Pel que es veu, l’emprenyamenta era tan postissa i la realitat picava tant que ara són ells els qui fan gala de posar fi a l’aire capellanesc. “Som un partit, no una parròquia”, clama Xavier Godàs. Venen mals temps per als escolanets! O no!