CRÒNICA
Calamaro, sempre excessiu, honest i brutal
A final del segle passat, Andrés Calamaro (Buenos Aires, gairebé 63 anys) vivia una època d’excessos, tant vitals com creatius. Als primers no hi tornarem, perquè ja són un tòpic habitual, però els segons es van traduir, el 1999, en la publicació d’una de les seves grans obres, potser la més gran, no tant en quantitat –poc després arribaria el quàdruple El salmón– sinó sobretot en qualitat i intensitat. Era un CD doble amb 37 cançons –tantes com anys tenia Calamaro llavors–, gravat en diferents estudis d’Europa i Amèrica amb el pressupost més gran en la història de la discogràfica Dro. Remarco que era un CD doble, perquè té pràcticament la mateixa durada que el Sandinista! de The Clash, un triple elapé. Honestidad brutal era un gran excés, en definitiva, molt propi de l’època i del músic exagerat, però sovint brillant, que és Calamaro. Aquest any fa exactament un quart de segle que es va llançar el disc en qüestió, del qual la tardor del 2022 es va publicar una edició molt ampliada, Honestidad extra brut, amb 99 cançons d’aquelles sessions tan prolífiques que sumen unes 6 hores de música. I per celebrar l’efemèride ja fa uns mesos que Calamaro volta pel món amb la seva gira Agenda 1999, que divendres va arribar al Festival de Cap Roig, on feia temps que no es veien tantes guitarres elèctriques distorsionades a sobre de l’escenari. El músic argentí hi va comparèixer amb la seva actual superbanda, formada per cinc compatriotes que sumen molt de pedigrí: Germán Wiedemer, director musical, piano i cors; Julián Kanevsky, guitarra i veu; Brian Agustín Figueroa, guitarra; Andrés Litwin, bateria, i Mariano Domínguez, baix, més Calamaro, a la veu, la guitarra, els teclats i, puntualment, les maraques.
Va ser un concert singular en molts aspectes: el va obrir amb 14 temes seguits d’Honestidad brutal, i durant aquesta primera i llarga part Calamaro pràcticament no va parlar, a part d’alguna salutació de rigor, la presentació de la banda i un primer record per al seu vell amic i company de grup, Daniel Pato Zamora, últim baixista de Los Rodríguez que, com va recordar, “va néixer i va morir a Palafrugell”, justament el municipi on es trobàvem escoltant cançons com El día de la mujer mundial, el tema que obria Honestidad brutal i que va encetar el concert amb un volum també brutal. Després va arribar Más duele, amb el seu ritme funk, i el pop-rock nostàlgic de Cuando te conocí. Amb ulleres de sol i un mocador de calaveres al cap, Calamaro va sumar la seva guitarra durant bona part d’aquest tram a les del tàndem stonià que l’escortava en temes com ara Eclipsado. El primer gran hit va arribar amb Te quiero igual i després l’artista va anar passant del rock’n’roll (¿Para qué?) al reggae (Las heridas) i el bolero (Los aviones), amb cita final d’El ratón, clàssic de Cheo Feliciano per a Fania.
Després de La parte de adelante, una de les seves grans cançons d’amor, va arribar Maradona, festiva celebració d’aquesta “icona de la cultura pop” –en el disc era la 10a cançó, no per casualitat; en directe l’11a–, i va ser més o menys aquí quan Calamaro va començar a divagar per terrenys psicodèlics, divertits o pantanosos, parlant de les moltes vegades que havia actuat a Barcelona –tantes que diu que ja no recorda si ho ha fet a la sala Bagdad amb alguna cosa penjant-li de l’escrot– i dels 33 anys que porta de gira per l’Estat espanyol, tants com tenien Jesucrist i José Antonio Primo de Rivera quan van morir. Després de tancar el bloc honest amb el binomi No tan Buenos Aires / Clonazepam y circo, va encarar una recta final basada en temes més populars com ara Cuando no estás, amb un nen del públic cantant i ballant amb ell a l’escenari –“Com et dius? Ian? Com el de Jethro Tull? Ah, no, Jan, com el de Focus!”, Crímenes perfectos, Tuyo siempre, Alta suciedad i Flaca, que va aixecar de cop tot el públic, abans de tancar oficialment el concert amb Paloma, també d’Honestidad brutal. Per als bisos va reservar Estadio Azteca i Los chicos, el seu emocionant homenatge als amics morts, la majoria músics de la seva generació, tots ells creients com ell en el rock honest i brutal. I amb un parell de passades toreres i un pasdoble de fons es va acomiadar del respectable. Geni i figura .
