Mayte Martin recorda les cançons que mai s’obliden

En el món de la música hi ha diver­ses Mayte Martín. La pri­mera va ser la can­ta­ora de fla­menc que va debu­tar l’any 1994 amb el disc Muy frágil. Poc temps després no va tri­gar a afir­mar que “el fla­menc és el meu ori­gen, no el meu jou”. Per això, la pro­mesa del fla­menc va donar pas a la can­tant de bole­ros que amb l’acom­pa­nya­ment de luxe de Tete Mon­to­liu va enre­gis­trar el memo­ra­ble Free bole­ros. Més tard va endin­sar-se en els rit­mes lla­tins amb Tiempo de amar i va tenir una altra col·labo­ra­dora excep­ci­o­nal, la cubana Omara Por­tu­ondo. No és d’estra­nyar que davant d’aquesta eclèctica tra­jectòria, Mayte Mar­tin faci un pas més i es con­ver­teixi en intèrpret d’aque­lles cançons que mai s’obli­den. Tatu­a­jes, el seu nou disc, podria ser vist com un disc de ver­si­ons però és alguna cosa més. Enlloc de ver­si­o­nar, Mayte Mar­tin –amb el bon tre­ball d’arran­ja­ments de Nelsa Baró– rein­ter­pre­tar uns temes eterns.

La can­tant ho deixa clar des del començament del con­cert, els tatu­at­ges no s’esbor­ren de la pell i les grans cançons estan tota la vida amb nosal­tres, però s’ha de tenir en compte que només “cal recor­dar a aquells que cal recor­dar”.

Mayte Mar­tin va actuar diu­menge al Por­tal­blau de l’Escala en for­mació de quar­tet de jazz i al llarg d’una hora i mitja va inter­pre­tar els dotze temes de Tatu­a­jes més algun altra regal com Pro­curo Olvi­darte de Manuel Ale­jan­dro. Davant del mar vam escol­tar Gra­cias a la vida, Te recu­erdo Amanda, Lucía, Alfon­sina y el mar, la impre­si­o­nant El breve espa­cio que no está de Pablo Milanés jun­ta­ment amb Ne me quitte pas o Ei sei que vou te amar. És com si a par­tir del reper­tori Mayte Mar­tin cons­truís un nou relat sobre el dolor de la pèrdua i les feri­des emo­ci­o­nals. Les inter­pre­ta­ci­ons van ser impe­ca­bles i l’acom­pa­nya­ment precís.

Amb tot, l’espec­ta­cle de Mayte Marti plan­teja alguns dub­tes, ja sigui per l’eclec­ti­cisme que fa difícil posar en relació Vic­tor Jara amb Jac­ques Brel o perquè molts d’aquests temes mar­cats a la pell del sen­ti­ment poden deri­var cap a l’espec­tre del reper­tori per agra­dar.