Sense data de caducitat

“Quan vam pre­sen­tar el nos­tre ter­cer disc a la dis­cogràfica, hi havia aquesta cançó amb banjo, i ens van dir: no teniu futur, esteu aco­mi­a­dats! Ens van posar uns vídeos de Duran Duran, Span­dau Ballet i Olé Olé perquè veiéssim què era el que es por­tava lla­vors, però aquesta cançó ha durat i ells no.” Així de con­tun­dent es va mos­trar Álvaro Urquijo, mem­bre fun­da­dor de Los Secre­tos, per pre­sen­tar No me ima­gino (1983), dilluns durant el seu memo­ra­ble con­cert al Fes­ti­val de Cap Roig. La històrica banda madri­le­nya és, després de més de qua­ranta anys de tra­jectòria amb alguns parènte­sis forçosos, un d’aquells pocs grups de la seva gene­ració que poden ofe­rir encara un directe molt enèrgic i ben tre­ba­llat, basat en un reper­tori impe­ca­ble for­mat per algu­nes de les joies més bri­llants del rock en espa­nyol, des de la ini­cial i trista Buena chica –“Te juro que era buena chica / Aun­que con poco apego a la vida”– fins a la gran clo­enda amb Sobre un vidrio mojado i Déjame, dos monu­ments sonors que els acom­pa­nyen des que encara es deien Tos, a final dels setanta.

El sex­tet, amb tres gui­tar­res, baix, bate­ria i teclats, va demos­trar el seu ofici durant l’hora i tres quarts de con­cert, amb 23 cançons ben repre­sen­ta­ti­ves de totes les seves eta­pes, des del seu pri­mer disc homònim del 1981 –a part dels monu­ments citats, Ojos de per­dida i la pre­ci­osa Otra tarde, coes­crita per Enri­que Urquijo i Canito, dues absències que han mar­cat la història del grup– al seu últim disc fins ara, Mi paraíso (2019), publi­cat poc abans del con­fi­na­ment i repre­sen­tat per Si pudi­era parar el tiempo.

No hi van fal­tar tam­poc La calle del olvido, la versió del clàssic mexicà Échame a mi la culpa, Col­gado, Vol­ver a ser un niño, Y no ama­nece –iden­ti­fi­cada i càlida­ment rebuda pel públic des de les pri­me­res notes–, Solo ha sido un sueño i Bal­sera, recu­pe­rada per al directe després de molts anys. “Estem a les vos­tres mans, lite­ral­ment”, va dir Álvaro, sem­pre afectuós amb el públic, que va recor­dar el gran lle­gat del seu germà Enri­que, per intro­duir la seva Aun­que tú no lo sepas, i va imi­tar molt bé Sabina per expli­car la ges­tació a mit­ges de Por el bule­var de los sueños rotos. Los Secre­tos van fer core­o­gra­fies rocke­res amb les seves gui­tar­res i el públic, van llançar unes quan­tes pues i es van foto­gra­fiar al final del con­cert amb els espec­ta­dors de fons, però sobre­tot van ofe­rir una altra lliçó de bona música sense data de cadu­ci­tat.